La terrassa de Cojímar

No crec que Gregorio Fuentes i la resta de pescadors de Cojímar en què Hemingway es va inspirar per escriure El vell i la mar (Proa) tinguin gran cosa a veure amb la colla de cridaners que discuteixen sobre el Barça i el Madrid [sic!], però en tot cas no deixen de ser hereus d'aquells que, el 1961, van recollir diners per erigir un bust de bronze a l'home que els va fer immortals i feliços.

En els pescadors que passen la tarda a La Terraza, el restaurant on anava Hemingway, i que fa uns anys va acollir a dinar Fidel Castro i Oliver Stone, no hi ha res més vell que els seus ulls, al contrari dels de Santiago, però aquests ulls continuen tenint l'exclusiu color blau del mar caribeny. Així de lenta i inexorable és la cadència de la vida en aquest racó de món que un dia va existir. El poblat de pescadors és ara a penes un reclam per a turistes i lletraferits mitòmans.

Pauline havia mort un any abans, i el sergent Batista havia donat un cop d'estat aquella primavera, però res ni ningú no van impedir que, el setembre del 1952, la revista Life publiqués El vell i la mar, un relat sobre l'obstinació per assolir els somnis inabastables. Un any després, aquella faula sobre els pescadors cubans va guanyar el Pulitzer, i l'octubre del 1954 van concedir el Nobel a Ernest Hemingway. Ho va celebrar a bastament amb Mary Welsh a Finca Vigía. El moble bar sempre era a punt, m'ho diu un bon home que profetitza que, si no bec tant com Hem, viuré molts anys i conservaré la memòria.

Però per què cal preservar el coneixement quan els escenaris que han omplert de vida els relats que ens han fet créixer han perdut tot el sentit? Mariel Hemingway, l'actriu néta de l'escriptor que ens va fascinar d'adolescent a Manhattan, ha recuperat els territoris literaris del seu avi a Hemingway, homenaje a una vida (Lumen). És un llibre exquisit i ple d'imatges que neguen els ulls a tots els que creuen que la literatura, sense vida, pot acabar sent una bella capsa buida. Omplir-la és part de l'obstinació del vell pescador. Hemingway s'hi va veure i va entendre que ja mai més no tornaria a escriure un relat de ficció tan intensament viu. Els anhels ja se li escapaven d'entre els dits com la fina sorra de la platja. Tenia tot el dia al damunt fotògrafs i periodistes. Els bons temps s'acabaven. Trobaria a faltar la vista de la ciutat i la badia des del petit turó de San Francisco de Paula on hi ha Finca Vigía. Tot en ell ja era vell.