La primera barrufada
Es reedita ‘La flauta del sis barrufets', un àlbum de Jan i Trencapins on van sortir per primer cop els barrufets, batejats així pel traductor del còmic, Albert Jané
Després de la Guerra Civil, les primeres lectures en català d'historietes van retornar gràcies a Déu després de molts anys de prohibició franquista. Amb la iniciativa de Josep Tremoleda i un grup d'entusiastes i el suport dels bisbats de Vic, Girona i Solsona va néixer el desembre del 1961 la revista Cavall Fort. També des del seminari conciliar de Solsona, primer, i des de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, més tard, i amb la mateixa intencionalitat d'oferir una publicació contemporània adreçada a nois i nois mancats de lectures en català, va aparèixer L'infantil, renovada l'any 1963, i més tard anomenada Tretzevents.
A les dues revistes es van publicar autors del país, creant sèries que marcarien una nova generació de lectors que per primera vegada podien exercir de canalla sense renunciar a la seva llengua. Cavall Fort també va donar a conèixer interessants autors europeus del moment, inscrits en la línia clara. Un d'ells va ser el belga Peyo de qui es publicaria la sèrie Jan i Trencapins. Una d'aquestes històries, publicada l'any 1967, titulada originalment La flauta dels sis forats, tindria una especial significació per l'aparició d'un petits nans blaus que passarien de ser personatges secundaris a convertir-se en estrelles que eclipsarien Jan i Trencapins: els barrufets. Aquesta història, que prendria amb el temps el nom de La flauta dels sis barrufets, ha esta recuperada per l'editorial Base dins de la col·lecció dedicada a Jan i Trencapins.
L'aparició dels barrufets en aquesta tramesa va representar un gran repte per al traductor de l'obra, Albert Jané, que no va adaptar fonèticament la denominació original dels personatges (schtroumpfs) com es va fer en altres llengües.
Per denominar els petits personatges blaus va triar un del noms mallorquins del diable: barrufet. No ho va fer pas perquè fossin personatges malignes, sinó per les seves trapelleries i perquè fonèticament li va semblar bé. Del nom va passar al verb i va inventar barrufar, l'únic verb que fan servir els petits habitants dels bosc.
La significació que té el còmic La flauta dels sis barrufets per als lectors de Cavall Fort va ser forta, però no menys impacte va tenir per als joves espectadors de principis dels anys vuitanta l'assistència a les projeccions de l'adaptació d'aquest còmic als dibuixos animats.
El film La flauta dels sis barrufets es va projectar en un circuit especial que també incloïa els cinemes convencionals. Va ser una de les primeres iniciatives d'apropar el cinema en català als nois i les noies en els moments previs a la immersió lingüística. La iniciativa de doblar al català pel·lícules per a la mainada va ser de Cavall Fort amb les entitats Drac Màgic i el Moviment Rialles de Catalunya.
Després de l'estrena de La ventafocs (1977) i Un invent diabòlic (1979), el tercer doblatge va ser el de La flauta del sis barrufets, que es va estrenar al cinema Publi de Barcelona el març del 1980.
A Catalunya, la pel·lícula va representar la popularitat massiva del barrufets, que aviat eclipsarien als fins aleshores protagonistes. Aquesta circumstància dóna més valor a la reedició per part de Base de les històries de Jan i Trencapins. El coprotagonista que més coneixen les generacions més joves és, gràcies a la sèrie de televisió, Gargamel, un bruixot dolent que sempre va a la cacera dels barrufets amb l'ajut del gat Azrael.
Còmic, cinema, televisió
Desprès d'aprendre català amb el llargmetratge d'animació, els barrufets seguirien practicant-lo amb la sèrie televisiva que donaria peu a una inabastable llista de productes de marxandatge que han fet d'aquest personatges uns clàssics a l'alçada de Mickey Mouse, Tweety o Charlie Brown. La prova de longevitat dels personatges, que ja han superat el mig segle d'existència, és el fet que aquesta passada Pasqua moltes mones estaven guarnides amb les petites figures de plàstic que encara ara conserven molts adults.
La darrera aventura en català dels barrufets va ser l'estrena del film El barrufets en 3D, tot i que les tres dimensions i el català no van coincidir sempre.
La flauta dels sis forats
va ser publicada originalment a la revista belga Spirou, publicació que rivalitzava amb el setmanari Tintin. El creador de l'obra va ser, l'any 1958, Peyo (Brusel·les, 1928- 1992), un dels grans autors de la revista en què també col·laborava Franquin, creador de Sergi Grapes, un altre dels habituals de Cavall Fort, que es va nodrir de les sèries d'Spirou, sobretot per la manca, en aquella època, de guionistes que sabessin copsar el tarannà que, aleshores, volia respirar la revista.
