Supervivents als 40

Judd Apatow s'ha anat convertint en un dels creadors més controvertits de la comèdia americana actual. Alguns el consideren com el creador de pel·lícules convencionals plenes de bromes de mal gust que no van més enllà de la saga American Pie, en canvi, d'altres l'han vis com un dels més incisius retratistes de les tribulacions dels antics adolescents que ara enfilen la quarantena. Si fuera fàcil té els mateixos problemes d'estructura que tenien Funny People i, sobretot, Lío embarazoso, de què pretén ser com una mena d'spin-off. La imperfecció potser és la marca dels encerts d'Apatow, que al darrere una sèrie d'imatges mal girbades és capaç d'introduir un retrat àcid de les aspiracions, tribulacions i frustracions de la classe mitjana americana. Si fuera fàcil –traducció de This is 40, títol que esdevé tota una declaració generacional– comença mostrant com la dona critica el marit perquè arribat a als quaranta anys utilitza Viagra per excitar-se al seu costat. Després assistim a la festa d'aniversari que marca l'entrada a la quarantena, que és seguida d'imatges dels protagonistes al metge: ell fent-se mirar la pròstata i ella, la rigidesa de les seves tetes. Aquest to desinhibit marca una comèdia àcida en què els diàlegs són sempre punyents i descriuen com la vida quotidiana destrossa totes les tribulacions de la joventut.

La gràcia de Si fuera fàcil és que no hi ha només una descripció de situacions sexuals de caire gruixut sinó que, a més, hi ha un rerefons social construït amb un alt grau de cinisme. El protagonista vol guanyar-se la vida amb el negoci de la música, ressuscita una vella glòria perquè actuï en directe i s'adona que el negoci no dóna per gaire res. A partir d'aquí, la recerca de diners al voltant de pares i sogres esdevé un veritable ritual que marca alguns dels moments més atrevits de la història. Apatow retrata la societat americana com una societat desencaixada, presonera dels seus falsos mites i condemnada a una pragmàtica veritablement terrible. A l'interior de la família hi un constant aprofitament de les situacions, un voler enganyar l'altre per sobreviure com es pugui, que converteixen Si fuera fácil en alguna cosa més que una comèdia grollera. Sí que és cert que la festa final resulta forçada i que la sorpresa que descobreix la mare de dues nenes adolescents, uns anys després, no és més que un acudit de guió. De totes maneres, per sobre de les imperfeccions, l'estil d'Apatow no és gens complaent.