El títol li queda curt

Vet aquí una petita joia amb un títol que queda curt. Dic petita joia perquè el volum té cent pàgines en octau. I dic que el títol queda curt perquè Jaume Vallcorba hi explica molt més que no fa veure a la portada. Promet un viatge pels versos que durant poc més de dos segles ens han parlat d'amor –des del primer trobador conegut, Guillem de Peitieu (1071-1126), fins a Dante (1265-1321)–, però ens ofereix molt més, perquè es remunta als orígens clàssics –o bíblics– que tenen alguns dels motius trobadorescos i passa revista a autors tan diversos com Ausiàs March, Petrarca, Shakespeare, Hölderlin, Novalis, T.S. Eliot, W.H. Auden, Joan Brossa i Jaime Gil de Biedma. Les giragonses que fa estan del tot justificades perquè la poesia trobadoresca, formulada amb un alt nivell d'exigència artística i produïda sempre en una cort –és un esdeveniment social, un espectacle–, ha tingut gran importància en el desenvolupament de la cultura d'Occident.

Vallcorba descriu amb pulcritud l'univers de noblesa i cortesia inventat per la lírica occitana i analitza amb subtilesa el concepte amorós que ha traspassat les èpoques i les modes literàries i que es manté viu encara avui en dia perquè el que apuntala la fin'amors dels trobadors –l'Amor era de gènere femení aleshores, ens recorda– és l'experiència comuna, compartida per tots els éssers mortals. Però la fin'amors transcendeix l'empirisme de la vulgaritat perquè promou la figura d'un enamorat en tensió constant, abocat a una relació sublim i per això mateix impossible de satisfer. La satisfacció del desig és la mort del desig i la sola idea d'un final així era descartada per qualsevol trobador que busqués el reconeixement, l'èxit i, per damunt de tot, l'enriquiment interior.

Vallcorba fa desfilar uns quants trobadors masculins per les pàgines del volum –amb l'encert de citar els versos en la versió original perquè en puguem copsar la música i d'acompanyar-los amb la traducció castellana perquè en puguem captar del tot el sentit– i diverses figures femenines excelses, ideals, com la dona àngel dels poetes italians del dolce stil novo i la Beatriu de la Divina comèdia de Dante. Planteja temes crucials, com l'erotisme i el rigor tècnic de la poesia trobadoresca, la vinculació de l'amor cortès amb el feudalisme, la relació que tenen els versos i les dames lloades amb la realitat contemporània, la sinceritat, que no s'ha de buscar en els segles medievals perquè és un valor romàntic, o el tòpic de la descriptio puellae que arrenca de la poesia clàssica.

A propòsit d'això, Vallcorba és contundent: té lògica pensar que les dames reals, lloades a les cançons d'amor, no devien ser totes rosses i de pell blanca. El sonet 130 de Shakespeare –que esmenta a la pàgina 70– li dóna tota la raó, però des del punt de vista literari, que és el que veritablement interessa –als trobadors i a Jaume Vallcorba–. Els ulls de la meva estimada no llueixen pas com el sol, té rínxols negres i no hi veig roses a les seves galtes, la meva senyora quan camina trepitja ben fort de peus a terra, vénen a dir els versos del de Stratford. Són just el contrari de l'excelsitud física, moral i espiritual que es desprèn de la poesia dels trobadors, dels stil novisti, de Dante o de Petrarca. Però Vallcorba els sap fer conviure a tots deliciosament en unes quantes pàgines.