La postguerra de Joaquim Carbó

A començaments dels anys vuitanta, molts dels joves que començaven a escriure en català confegien narracions plenes de girs populars i de frases fetes, protagonitzades per personatges bonhomiosos, comprensius però no babaus, adaptables però no resignats. Són trets que sovint vinculem a les narracions de Pere Calders, però que amb tanta o més raó poden atribuir-se a les de Joaquim Carbó, que probablement havia tingut més influència sobre aquells aprenents d'escriptor, no solament a través dels llibres juvenils sinó des de les pàgines de la revista Cavall Fort. La prova era que la majoria d'aquelles proses –parlo sobretot de les que sorgien entre els membres de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana– se situaven més a prop del realisme que del gènere fantàstic, si és que podem assignar al gènere realista les obres de Carbó, poblades per ciutadans més generosos, ben parlats i oberts de mires dels que he conegut mai.

He retrobat aquella prosa benigna a Pantalons curts, les memòries d'infantesa que Joaquim Carbó acaba de publicar a Ara Llibres, on evoca els avis, les escoles, els veïns, els jocs d'estiu, i també la misèria de l'època. Els detalls dels primers anys del franquisme no vénen de nou als que formem part de la generació immediatament posterior, però potser sorprendran als ciutadans que han crescut després d'una Transició que sovint va confondre l'amnistia amb l'amnèsia. Carbó recorda l'obligació d'escoltar l'himne espanyol amb el braç alçat al cine i en camps de futbol, i esmenta un àrbitre que no permetia que comencés el partit si algun espectador es resistia a fer la salutació feixista. També rememora el cas d'una parella casada i emmainadada que va passar hores a la caserna perquè s'havien fet “un petó de pel·lícula” en públic. Per no parlar de l'ús públic del català, llavors perseguit amb tanta violència com impunitat.

Al final del llibre, Carbó evoca una trobada casual amb estudiants d'institut que ho ignoraven tot de la Guerra Civil i de les revenges que la van seguir. Tot i que no sembla concebut amb aquesta intenció, Pantalons curts pot ser un bon llibre perquè els joves coneguin un passat que sovint els ha estat escamotejat però sense el qual no es pot entendre el present. L'estil de l'autor –assequible sense ser pobre– és tan indicat com ho era fa cinquanta anys, i també el to, propi d'una persona que conserva la il·lusió tot i haver viscut molts anys.