Una qüestió de delicadesa

Els lieder són una matèria molt delicada que requereix delicadesa. Cantar els de Richard Strauss, un dels seus cultivadors més excel·lents, és un grandíssim repte. També ho és cantar Mompou, un compositor que sempre demana delicadesa, la qual cosa ni representa un refinament bleda ni exclou la gravetat. El cas és que Katarina Jovanovic pot ser una soprano de veu extensa, però, almenys en el seu concert de dijous a l'església de Sant Genís de Torroella, no sembla posseir o haver desenvolupat la delicadesa, que tampoc no exclou la força expressiva, per interpretar els lieder de Richard Strauss i les cançons de Frederic Mompou. Una cosa i l'altra han d'arribar com una cosa íntima, com si fossin una carta personalment adreçada, i no sembla la millor manera de fer-ho tendint al crit: l'excés expressiu pot ofegar l'expressió. Els lieder de Strauss i també les cançons de Mompou poden ser sublims, però s'han de cantar molt bé. No es tracta de negar-li a la soprano sèrbia la bona disposició i l'entrega, però alguna cosa va xerricar en la primera part del concert. Aquests temes poden ser un bon repertori per a una soprano dramàtica que ha desenvolupat la seva veu al territori operístic? En tot cas, potser s'ha de ser una grandíssima soprano, tenint present l'exemple d'Elizabeth Schwarzkopft pel fet que va enregistrar meravellosament els lieder de Strauss.

Altrament, la segona part del concert, dedicada íntegrament a àries de Verdi, va demostrar que la veu de Jovanovic és més adequada a aquest repertori. I és així que, tot i ser acompanyada per un pianista (Nigel Foster) que semblava una mica desmenjat, va exhibir la seva extensió vocal sobretot en els temes d'Otello (Mia madre..., Piangea cantando i Ave Maria) després de començar a provar les seves forces amb una irregular interpretació de la cèlebre ària Ecco l'orrido campo..., d'Un ballo in maschera. Els aguts, però, van continuar essent un problema: estridents i descontrolats.