Orfe de controvèrsia, hereu d'emoció i bon gust

Retorn esperat el d'Oriol Broggi al Teatre Romea, després del l'èxit d'Incendis, de Mouawad, durant dues temporades (i en seria una tercera, si no fos per la baixa provisional de Clara Segura). El director ha optat per presentar un text que té molt de conte, d'història èpica(ell diu que és de les que explica a les filles quan van en cotxe). Efectivament, aquest Orfe del clan dels Zhao respira tragèdia grega, com també ho podria ser Incendis, de Mouawad, però amb una latitud extrema que saben congeniar amb uns versos punyents d'Estellés. Una oportunitat per treballar el seu teatre de textures, artesà, d'emocions intenses i instants de joc amb l'espectador. L'obra no té la intriga de Mouawad ni uns personatges que siguin gaire contradictoris (responen a uns arquetips de bondat i maldat sense matisos). Per això, la producció neix òrfena de controvèrsia, que trobi identificacions amb el públic. D'una altra banda, Zhao té una herència: la dels seus pares vitals (amb un clam prou venjatiu) i també la dels adoptius (sigui amb dosi de saviesa de Cheng Ying o de perdurabilitat en el poder a través del fill que no té de Du'an Gu). En aquest sentit, la producció beu del bon gust, del saber fer i d'una emoció veritable que, sí, remou l'estómac i fa enfadar-se amb un Du'an Gu que té molt d'Herodes, el bíblic.

Ernest Villegas és l'orfe que, sense saber-ho, aprendrà l'art de les armes amb qui va executar el seu clan. Respira jovial fins que coneix el dolor que rossega aquell metge ambulant (Julio Manrique, pletòric). És un encert que Cheng Ying tingui un alter ego emocional, bastit amb la música i la presència de Joan Garriga (La Troba Kung-Fú): de la bondat al sentiment de pèrdua, a la necessitat de complir una ordre i, finalment, al darrer acte alliberador i d'una certa reconciliació. Pablo Derqui és un malvat i Lluís Marco, un pragmàtic polític retirat, i Marta Marco fa d'ànimes de dones pertorbadores. La força de la proposta ve de totes les interpretacions.

La peça, que va disparada durant dues hores sense córrer i sense baixar el ritme genialment, cau en algunes bromes innecessàries, com la de ser una seqüela de Matrix en plena batalla: el clímax èpic partit per una conyeta. La sorra, però, enterra una força catàrtica que magnetitza. Agradarà molt.