Explotar la lògica i el llenguatge

Accidents Polipoètics són una realitat poètica i escènica que es resisteix al canvi del temps. Continua impassible amb els seus aforismes, els seus dos faristols i el carro d'anar a comprar. Les seves poesies visuals (per això és tan convenient que s'allotgin a La Seca). No necessiten gaire res més que la seva presència i anar repassant les seves rèpliques aforístiques mordaces. Sempre amb un punt de cinisme i amb molta complicitat, sovint a partir dels capítols viscuts (Franco o Fraga Iribarne com a referents polítics a atacar). Però, abans de res, es riuen de si mateixos. De la ridiculesa en sentir-se que es creix però no es deixa de voler picar amunt un globus o botar una pilota de platja). Els seus aforismes són tan contundents com paradoxals: si les guerres són provocades per les religions, “la pau serà atea”; “l'últim mico va ser el primer home”; la família política és avui, per definició, “corrupta”. La seva capacitat per fer que topi la lògica amb el llenguatge és brillant com sempre.

Avui, hi ha altres referents que estiren la fonètica per pervertir el llenguatge. O que construeixen una frase perquè soni còmicament errònia. Hi ha casos com Jordi Oriol i Josep Pedrals o Màrius Serra, cadascú des del seu espai públic. Però Theros i Metlikovez també evoquen aquella nostàlgia, demostrant que, ja des de la infància, l'home és més ridícul com més intenta aparentar. Ells són tan simples com ximples. La seva
lectura té moments performàtics, però sobretot una notable comunió
amb la seva parròquia:
es mereixen, però, més
feligresos.