El museu oblidat

“La intenció que ens havia portat a fundar aquell museu fou combatre l'absència de l'art actual als museus de Catalunya, paradoxa cridanera per a un país que té un impacte important en el nivell artístic mundial.” Amb aquesta lucidesa i acidesa –que, per cert, no desentonaria gaire en la realitat d'avui–, el crític d'art Alexandre Cirici Pellicer evocava el que va ser un projecte tan il·lusionant com efímer, el primer Museu d'Art Contemporani de Barcelona, que es va inaugurar el 1960 a la cúpula del cinema Coliseum de la Gran Via i que va tancar les portes tres anys després.

Ben poca gent, experts a part, coneix la història, breu però entusiasta, del precedent del Macba, que va tardar més de 30 anys a agafar-li el relleu. I inclús per a alguns entesos és un misteri l'herència que va deixar aquesta aventura: una impressionant col·lecció de 140 obres que custodia la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Si bé una petita selecció d'aquests fons tan representatius de l'escena artística dels seixanta llueix permanentment en les sales d'aquest equipament de la capital del Garraf, ara la seva directora, Mireia Rosich, s'ha decidit a mostrar-los pràcticament en la seva totalitat en una exposició temporal, 1960-1963: el Museu d'Art Contemporani. Testimoni d'una època, que reivindica la lluita abnegada d'una colla de prohoms i artistes per inocular modernitat en l'aspra postguerra barcelonina.

No se'n van sortir, però l'intent va ser admirable. Cirici Pellicer i un altre crític de pes, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, van ser-ne els principals artífexs, si bé van comptar amb la complicitat de molts artistes del moment, amb els quals van constituir una societat anònima per, a l'estil del model anglosaxó, tirar endavant un museu privat que la grisa classe política de l'època ni entenia ni volia entendre, i encara menys subvencionar.

Els fons del museu es van nodrir, sobretot, de donacions. “Tot i que manca documentació i una recerca exhaustiva està pendent de fer, calculem que la col·lecció va arribar a estar integrada per unes 200 obres”, assegura Rosich, que ha comissariat l'exposició amb l'ajut de Bernat Puigdollers i Sílvia Muñoz d'Imbert. Ángel Ferrant, Albert Ràfols Casamada, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuan, Jaume Muxart, Jordi Curós, Romà Vallès, Joan Vilacasas, Erwin Bechtold, Martín Chirino, Joan Josep Tharrats, Andreu Alfaro, Josep Llorens Artigas... la reunió de firmes és espectacular. “És, sobretot, la col·lecció d'art informalista més important del país”, exclama Rosich. Tan important i, paradoxalment, tan desconeguda. Hi ha una anècdota reveladora. La filla d'Antonio Saura no va descobrir fins fa pocs anys la meravellosa obra de gran format del seu pare que atresora el Museu Víctor Balaguer. Es va emocionar tant que fins i tot va sufragar-ne la restauració. És un Saura que fa caure d'esquenes, però com que mai s'ha fet un catàleg d'aquesta col·lecció ha passat desapercebut. “I aquest catàleg, tard o d'hora, s'ha de fer”, implora Rosich.

Saura va voler estar representat en aquell primer Museu d'Art Contemporani. Però en canvi Tàpies, que ja era el número u, no. Va donar una pintura però la va retirar de seguida perquè no li va agradar com va quedar el museu. L'absència d'obres seves, així com dels grans referents, Miró, Picasso i Dalí, va fer mal a la reputació d'un equipament que no aconseguia trobar una seu –la cúpula del Coliseum, la casa del FAD, era provisional–, ni suport institucional, ni sensibilitat de la societat.

Tot plegat va ser definitiu per què el 1963 s'abandonés l'aventura. Però si es repassa l'historial d'exposicions temporals que es van fer durant aquells tres anys, no es pot parlar de cap de les maneres de fracàs: se'n van arribar a fer més de vint, dedicades a Moisès Villèlia, a Josep Maria de Sucre... i també a Jean Fautrier, Le Corbusier, i delicadeses com una mostra de gravats britànics contemporanis. L'última exposició que es va programar, Arte y paz, va ser censurada. Un signe més que corrien temps adversos.

Tancat el museu, la col·lecció s'hauria pogut disgregar. En part, així va ser. Alguns artistes es van endur les seves obres. Però el gros principal no es va desmantellar gràcies al gest de les autoritats locals de Vilanova i la Geltrú i d'alguns personatges que a l'ombra van treballar el terreny –“Gustau Camps va ser clau”, assegura Rosich–. El centenar llarg de peces van viatjar el 1969 al castell de la Geltrú, i allà s'hi van passar una bona temporada. Als noranta, van començar a residir a les dependències renovades del Museu Víctor Balaguer. Això sí, la major part, als magatzems.

El sentit de fer l'exposició (es pot visitar fins al 13 de desembre) està connectat amb la nova direcció que ha agafat el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), decidit a recuperar l'oblidadíssim art de la postguerra. De moment, ha començat amb una exposició temporal, Arts a Catalunya: 1950-1977, la visita de la qual té una continuació natural, per no dir obligatòria, a Vilanova i la Geltrú.