Cultura

literatura

gemma busquets / Eva vàzquez

La modernitat dels tòpics

Fa 81 anys de ‘L'etern femení', de Llucieta Canyà, el manual d'autoajuda més llegit de la República

El to vivaç i antipedant va agradar als homes

Aquest estiu ha causat una certa sensació la novel·la Com es fa una noia, de la periodista anglesa Caitlin Moran. El model de feminitat que proposa concorda amb la imatge entre desmenjada i fúnebre de moltes adolescents d'avui, però difícilment farà contentes les seves mares. Tot el contrari del que va aconseguir Llucieta Canyà (la Bisbal d'Empordà, 1901-Barcelona, 1980), una periodista de gran èxit en el context del feminisme incipient dels anys trenta, amb L'etern femení, una guia moral que ajudava les noietes a ser virtuoses; les casades, atentes, i les mares, experimentades, sense renunciar pel camí a ser instruïdes i a tenir un paper en la societat. No sabem quant de temps durarà als aparadors la novel·la de Moran, però el llibre de Llucieta Canyà, publicat per primera vegada el 1934, va continuar reeditant-se durant la guerra i fins ben bé a mitjan anys seixanta, saltant de la República al franquisme (el 1965 ja anava per l'onzena edició), i va conèixer fins i tot una seqüela graciosa, L'etern masculí, aparegut el 1957 i reimprès l'any següent.

Avui els consells de Canyà, afins al conservadorisme de la Lliga, fan somriure amb indulgència, encara que determinats passatges poden deixar glaçada la lectora distreta, com quan l'autora adverteix que “si el marit té amants és perquè la muller vol”, és a dir, perquè ha descuidat les atencions conjugals i al bon home no li ha quedat més remei que consolar-se amb la secretària o la minyona. La modernitat de Canyà, perquè ningú no s'enganyi, era d'aquesta sòbria categoria: la d'un “feminisme conservador”, com va definir-lo l'escriptor Xavier Cortadellas en un retrat biogràfic publicat a la Revista de Girona i que ajuda a entendre per què Maria Aurèlia Capmany, per oposició, va ser coneguda com “la Llucieta d'esquerres”. Al seu moment, quan les dones d'aquest país tot just acabaven de conquistar el dret a votar, el llibre va ser rebut amb entusiasme fins i tot per alguns escèptics recalcitrants, com Josep M. de Sagarra, que va avenir-se a escriure'n el pròleg, segurament perquè res del que s'hi deia posava realment en qüestió el rol assignat a cadascú. De fet, és ben curiós que el manual femení més venut de la República continués sent-ho, sense cap variació substancial, també durant el franquisme, en què alguns dels nous capítols tractaven assumptes tan edificants com ara “He d'agradar”, “Elimina el greix”, “L'amor ha de ser sexual i apassionat”, “Si no tens maduresa d'ànima no et casis, espera” o “L'home és un ésser lògic, la dona és un ésser mancat de lògica”.

Com a guia moral i pràctica de les dones va ser un llibre de gran èxit també entre els homes, que veien en l'estil desimbolt, vivaç i antipedant de l'entremaliada Canyà un perfecte antídot contra les reivindicacions agressives de les “sufragistes avinagrades”. Durant dècades, va ser la bíblia de les senyoretes en edat de merèixer, el “conseller de la felicitat conjugal” de les imminents esposes i el company inseparable de les mares inexpertes. Canyà va saber aprofitar la tirada del seu producte, i en la postguerra va convertir-se en una activa conferenciant que impartia ensenyances sobre la família, la joventut, la relació entre pares i fills o els tabús i la sexualitat de cap a cap del país. L'any 1964, fins i tot tenia un espai propi a RNE, “El consejo de Llucieta Canyà”, segurament per mediació del sotsdirector, Joan Viñas Bona, membre com ella de la Germandat de Sant Narcís, que agrupava els gironins residents a Barcelona com ara Josep Grahit, Fages de Climent, Jaume Ministral, Josep Tharrats, Miquel de Palol o Tomàs Roig i Llop, que recordaria amb acritud el seu “temperament de dictadora de quarta categoria”.

Llucieta Canyà era de la generació d'Irene Polo, Maria Teresa Vernet, Rosa Maria Arquimbau, Carme Monturiol o Mercè Rodoreda, que per cert va anar-la a entrevistar per a Clarisme amb motiu de l'aparició de L'etern femení i va descriure-la com una dona “simpàtica, franca, enraonadora..., un veritable tràfec, un estornell, una criatura”. També Sagarra l'havia comparada amb un ocellet inquiet que a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, amb seient reservat davant mateix de Pompeu Fabra, “vol imitar les orenetes xerrant de taula en taula, cosa que irrita algun senyor tristíssim que fa articles per a enciclopèdies barates”. Jovial, decidida i oberta, durant els anys trenta va encarnar el model del feminisme moderat, sobretot gràcies a la secció “Món femení”, que publicava diàriament a La Publicitat. Va ser des d'aquest espai que va guanyar notorietat polemitzant, el 1929, amb Domènec de Bellmunt per la “festa de les llucietes”, cosa que li va valdre l'escarni de setmanaris considerats liberals com L'Esquella de la Torratxa. El cas és, però, que la seva oposició a aquella festa que promovia tots els tòpics de les modistetes, identificant-les amb la coqueteria, la ingenuïtat i quasi la prostitució consentida, vist avui, és el seu gest més autènticament desafiant i modern.


El divorci és resultat de l'egoisme masculí; l'home no hi perd mai en aquests alts i baixos de la vida


L'art de la dona casada ha de saber fer augmentar cada dia el nombre d'impressions que plauen el marit


Res de ‘femme savant' amb aires d'homenot, i tampoc res de dona que passa per aquest món com un fantasma


Que la febre del modernisme no et dugui a ser una paròdia del que has de ser: una noia essencialment femenina


Qui vagi al matrimoni sense abnegació i esperit de sacrifici no serà més que un egoista, cercador de plaers

Perquè el marit t'estimi

La faixa amb què es promocionava la segona edició de L'etern femení, amb data de l'any 1936, és prou reveladora: “Vols que el teu marit cada dia t'estimi més? Llegeix aquest llibre...”. L'autora promet una fórmula màgica, amb el subtítol també explícit de “confessions, ideologies, orientacions”. Llucieta Canyà escriu aquest manual de forma amena, amb exemples que volen ser didàctics, però amb un pòsit alliçonador i el seu públic són des de les adolescents que es preparen per al primer ball, fins a les desenganyades amb el primer amor, passant per la jove que s'encamina cap al matrimoni, les que tenen desencisos conjugals i la futura mare incloent les que tenen inquietuds polítiques i socials. Tal com l'autora fa notar en l'apartat en què explica què l'empeny a escriure el llibre, l'agost del 1933, “tracta punts delicadíssims” fent referència a la “qüestió de la dona i el matrimoni”, tenint “bona cura de dir les coses de manera que les jovenetes les puguin llegir”. En aquesta matèria, fa servir l'estratègia de les pel·lícules de Hollywood, la del fons a negre: del petó sortint de l'església, a la seqüència del despertar de l'endemà de la dona acabada de casar. Llucieta Canyà es dirigeix a elles però pensa en ells: complaure l'home i disculpar les actituds del marit; en un capítol justifica “el perquè els homes fugen dels llaços matrimonials”.

És per això que un il·lustre com Josep Maria de Segarra dóna el vistiplau al llibre perquè “hi ha gràcia i hi ha moral”, en un pròleg en què escriu: “Llucieta Canyà [a qui defineix com una “dona sensible, mare de família que manté aquell alegre inicial tremolor de noia empordanesa”] ha volgut fer un bé positiu a les dones del seu país.” L'última línia del pròleg de Segarra és rotunda:“És un crit que a mi em reconcilia amb el feminisme.”

L'etern femení inclou capítols com “Si vols trobar promès” que, a tall de revista femenina actual, recomana a la noia soltera el següent: “sigues moderna: canta, xiula, balla, riu, fes esport, tingues cura del teu habillament, sigues tan elegant com vulguis”. L'autora, en imperatiu, recorda a la noia, però, que faci per manera “de no deixar malparada” la dignitat, “un dels valors més estimats pels homes, encara que es diguin revolucionaris”. L'ideari del llibre es resumeix en el capítol El decàleg de la muller. Escriu que s'ha d'estimar el marit per damunt de tot, que es trobi més bé a casa que no a qualsevol altra banda, cal estalviar-li escenes violentes, no atabalar-lo i no parlar-li mai malament d'una altra dona, però sobretot “encara que no en tinguis ganes”, esforçar-se a ser amable i, “més que res, a fer goig”. “Fes-ho”, escriu, “i n'hauràs la compensació amb escreix: Pagarà sense dir ni piu el compte de la modista –la prova definitiva– i en faràs el que vulguis.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.