cultura
Santos Berrocal i Florenci ‘Fluren' Ferrer
PRODUCTORS MUSICALS
“Cal tractar els músics amb mà esquerra”
En aquest país la figura del productor continua sent difusa. No se sap gaire allò que fas...
Qualsevol grup necessita l'opinió d'algú de fora, i el nostre grup, Santos, no és cap excepció
Santos Berrocal i Florenci Fluren Ferrer són, d'un temps ençà, el tàndem de moda pel que fa a la producció de discos de rock a Catalunya. Figures a l'ombra –però, no obstant això, determinants– en la irrupció d'artistes com ara Love of Lesbian, Sidonie, Quart Primera i Joan Dausà, els antigament anomenats The Blind Joes atenen El Punt Avui al seu particular laboratori del barri del Poble Nou de Barcelona. L'entrevista es realitza poques hores després d'haver sortit a la venda El sueño del mamut del grup Santos (el projecte amb el qual deixen una mica a banda la producció per posar-se en la pell d'intèrprets) i moments abans de reprendre les sessions de gravació del pròxim disc de Love of Lesbian.
Abans eren The Blind Joes. Ara, simplement, són Fluren i Santos.
[Fluren] Sí, però duia confusions. Era una bona marca d'equip, però ens fèiem un tip de veure-ho mal escrit.
[Santos] Estava inspirat en equips de productors com els Dust Brothers. I, des d'aleshores, són molts els qui ens confonen i no acaben de saber qui és en Fluren i qui és en Santos...
Quina és la feina de l'un i de l'altre?
[S.] Quan fem de productors els dos ens involucrem per igual en la feina de muntar temes, estructures, proposar canvis, formular idees... Hi ha una part d'arranjaments de la qual s'encarrega més en Fluren, i una altra de mescles de la qual m'ocupo més jo. Però som un equip. Els dos ens complementem i opinem constantment del que fa l'altre.
Arranjaments, mescles... Els productors, però, fan sobretot de psicòlegs, segons diuen.
[S.] Sí, la part musical és tan important com la psicològica.
[F.] Toca gestionar moltes inseguretats. Per a un artista, els discos que fa són com fills. Hi ha una part molt íntima, romàntica, de manera que cal tractar-los amb peus de plom.
[S.] En els grups, a més, solen conviure-hi personalitats molt diferents. És molt normal que allò que preocupa, per exemple, a un bateria no sigui el mateix que a un baixista. I per aconseguir que tothom se senti a gust cal tenir mà esquerra.
Amb Sidonie, per exemple, hi treballen en cada disc. D'on treuen les motivacions?
[S.] És un grup que en cada disc canvia de registre i prova coses noves, de manera que és fàcil tenir motivacions. Ara bé: quan van fer l'últim els vam preguntar si realment estaven segurs de tornar-nos a triar com a productors, ja que fer-ho per simple inèrcia seria un error.
Per a Love of Lesbian, d'altra banda, també són com de la família...
[S.] Sí, els hem fet tots els discos des de Maniobras d'escapismo (2005). Fer discos amb gent a qui van bé les coses és agraït, ja que l'esperit és diferent de quan et ve un grup que, per molt bo que sigui, no té sort. Love of Lesbian saben que, el disc que estan fent, hi ha un munt de gent que l'espera. Hi ha nervis, por, però també la satisfacció de saber que aquella música té una resposta. I això ho fa tot més fàcil.
Hi ha prou coneixement, en aquest país, del que significa gravar un disc?
[F.] Més que abans, tot i que en aquest país la figura del productor continua sent difusa. No s'acostuma a saber gaire allò que fas...
Expliqui'n-ho, doncs.
[S.] Sempre ho comparem amb la feina d'un director en una pel·lícula. Hi ha un tipus que ha fet un guió, uns actors, un equip de producció, un fotògraf, un il·luminador, un càmera... I el director és qui procura que tot allò arribi a l'espectador d'una determinada manera.
Hi ha músics, cada cop més, que, més que recórrer a personatges com vostès, es graven el disc a casa. Els músics es creuen que poden fer més coses de les que realment saben fer?
[F.] No és que s'ho creguin, és que a vegades no hi tenen més remei! Sol deure's més a una necessitat que a les ganes de fer-ho...
[S.] I no necessàriament ha de ser dolent. M'encanta escoltar discos d'artistes que s'han fet el disc a casa, a mi. Al capdavall, el que busques de l'art és que t'emocioni, independentment de com s'hagi fet. Izal ens va venir amb unes demos fetes a casa que eren genials. Vam pensar: “I ara què fem?!” S'han intercanviat els diners i els grans pressupostos per les hores que un artista dedica a fer la feina a casa seva, la qual cosa els permet experimentar i arribar –per què no?– a llocs igualment interessants.
Per què sonen amb tant de volum els discos actuals?
[S.] Nosaltres mai no hem estat gaire de volum, però... és clar, et vénen els grups i et diuen que els seus discos sonen “fluixos” quan els comparen amb els altres. I és absurd. Entenc que Miley Cyrus o Beyoncé vulguin sonar en un volum brutal, però hi ha moltíssima gent que no ho necessita.
[F.] Quan escoltes discos d'abans és tot més relaxat, més musical fins i tot. Però hi ha competència i, segons sembla, el volum mana.
Ho condiciona, creuen, el fet que la música, en general, s'escolta mitjançant petits aparells mentre es viatja en un metro sorollós, per exemple?
[S.] Podria ser, però històricament crec que és una cosa que té a veure amb la ràdio. Els grups busquen crear l'impacte de sentir aquella cançó després d'haver escoltat la cançó de l'altre. Aquests discos en què el volum és excessiu, però, estic convençut que envelliran molt malament.
Hi ha un disc deliciós fet al seu estudi que, en canvi, sí que sonava en un volum adequat: ‘Al marge d'un camí', de Sanjosex.
[F.] Sí. El produïa en Ricky [Falkner], i va ser tota una sorpresa. Més o menys ja el coneixíem, però igualment va ser un descobriment, com el de Love of Lesbian. Vam dir-nos: “Qui és aquest paio que fa aquestes cançons amb aquestes influències tant de folklore català com de blues?” Va ser un disc molt agraït de fer.
Hi un punt de discos de grups d'aquí mesclats, o masteritzats, a Londres o Nova York. Qüestió de més qualitat o de marcar paquet?
[F.] De màrqueting, diria. Les coses, aquí, es fan bé, però sembla que Abbey Road o Sterling Sound –noms que has vist tota la vida en els crèdits dels discos, tot i que no tinc clar que gaire gent se'ls miri– tinguin un plus.
[S.] Hi ha una realitat: tenen més experiència que nosaltres gravant pop i rock, però em sembla malament anar a fer discos amb guiris pel simple fet que són guiris. A banda que, molt sovint, es tracta de gent que va ser “assistent de productor”, o el tipus que duia els cafès, en gravacions històriques, la qual cosa no vol dir que sigui mal tècnic però tampoc millor que tècnics d'aquí amb anys d'experiència.
A l'estranger, un jove Rick Rubin produïa a Johnny Cash i Nigel Godrich feia el mateix amb Paul McCartney. Aquí, amb honroses excepcions, veure gent com vostès produir a músics veterans és molt difícil...
[S.] Ja. Ens encantaria fer-ho, i potser som nosaltres qui els hauríem d'anar a buscar, però les grans indústries d'aquests artistes són poc arriscades i, en general, ja els va bé tal com ho fan.
Quin lloc ocupa Santos, el grup, en tot això que hem estat parlant?
[F.] Va començar sent un divertiment. Cinc o sis col·legues d'aquest món reunint-se sense més pretensions que fer cançons i passar-ho bé. No podíem fer bolos a mansalva, entre altres coses, perquè ja teníem prou feina aquí, però la cosa es va anar inflant i aquest segon disc [El sueño del mamut] ja és un pas endavant quant a intencions. A veure què passa.
És desconcertant, però, que hagin recorregut a... un productor!
[S.] Igual que nosaltres aconsellem als grups que tinguin en compte l'opinió d'algú de fora, també és bo que la tinguem nosaltres. No som cap excepció. Som un grup en el qual toquen altres productors, no només nosaltres [el guitarrista Àlex Vivero o el baixista Roger Marín, que completen la banda juntament amb Jordi Calatayud a la veu i Andreu Cunill a la guitarra], de manera que calia algú de fora, com ha estat el cas de Ricky Falkner, que ens ajudés a posar ordre. Si no, és possible que no haguéssim acabat mai el disc.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
