L'obra singular que qüestiona les fronteres

El tema de l'expansió i migració de les imatges cinematogràfiques de les sales cap als centres d'art ha provocat múltiples debats. Hi ha qui pensa que davant la crisi de l'anomenat black cube –la sala fosca– en un món de multipantalles s'ha d'acabar imposant l'impacte del white cube –la sala blanca– com a espai on les imatges recuperen tot el seu valor de creació artística.

Les imatges filmades d'exposició busquen un model d'espectador que no vol relats, sinó només sensacions visuals o plàstiques mentre fan una peculiar passejada per les pantalles dels espais expositius. Albert Serra va començar la seva carrera a la sala fosca amb Honor de cavalleria però ha entès perfectament que els creadors d'imatges del nostre present estan condemnats a realitzar un trànsit permanent entre la sala fosca i la sala clara. Fa uns anys va apostar per treballar el trànsit per una peça narrativa anomenada Els noms de Crist, mostrada al Macba com una falsa sèrie de televisió. Posteriorment va convertir-se en una de les estrelles de la Documenta de Kassel amb Els tres porquets. Ara, després de passar per la Biennal de Venècia, ha arribat al Palau de la Virreina de Barcelona la seva darrera instal·lació, Singularitat.

Albert Serra proposa, simultàniament en vuit pantalles, una mena de treball de desconstrucció d'un hipotètic relat sobre l'avarícia i la luxúria. Estem en algun lloc d'Irlanda en un temps indeterminat, probablement després de la independència del país. Uns personatges es barallen per conquerir la propietat d'una mina d'or, mentre el vici s'imposa al voltant de la libidinosa atmosfera que es genera en un prostíbul. Les relacions de poder són perverses, mentre l'homosexualitat s'imposa com l'única forma de sexualitat possible. La presència d'uns estranys drons que volen per l'entorn canvia de manera sobtada el paisatge i la relació entre humans i màquines.

Aquest pretext argumental serveix per explorar unes imatges, rodades en plans seqüència, que mostren uns personatges que conspiren de manera semblant a com es deixen seduir. Al conjunt de les vuit pantalles hi ha les imatges d'un possible relat –o fins i tot d'una possible sèrie– que mai pot arribar a esclatar, perquè el que veiem no pot respondre a la lògica de les causes i dels efectes. El que veiem no avança cap a cap direcció concreta però no para de modular el temps. El que importa són els fragments que s'imposen com a restes. Els moments aïllats que esclaten a les diferents pantalles i que semblen voler dialogar entre ells però que són impotents per fer-ho.

Alguns moments, com els que mostren la relació íntima entre Lluís Carbó i Lluís Serrat –el Quixot i el Sancho d'Honor de cavalleria–, són sublims. La ironia es filtra en una història que embolcalla l'espectador i li genera un sentiment profund d'estranyesa, són com instants d'una vida posada en escena que vol ser al·legoria i metàfora dels sistemes de poder i dominació en el món present.

La gran qüestió que travessa l'exposició és la posició de l'espectador. Les pantalles són tan grans que ocupen tot l'espai expositiu. L'espectador té dues opcions. Pot transitar entre fragments singulars de situacions o pot convertir-se en algú que contempla el que passa, condemnat a seure en un racó, amb la por de fer nosa davant de l'aclaparador món que s'hi exposa. L'espectador es transforma en un intrús que no sap quin pot ser el seu lloc davant la singularitat d'una obra que s'endinsa per una frontera capaç de qüestionar tant el cinema com l'art contemporani.