poesia
d. sam abrams
Vides a vida
Carles Camps Mundó ha saltat la tanca del clos del món editorial barceloní i ha publicat el seu darrer poemari, Cap nom del món, a València, amb el doble propòsit d'ampliar l'esfera d'influència territorial de la seva obra i d'estendre la mà a les petites editorials que estan proliferant arreu del domini lingüístic, com ara Edicions del Buc.
A hores d'ara, caldria saludar amb entusiasme qualsevol novetat literària que ens presenti Camps, perquè estem davant d'una de les veus més significatives i més consolidades del panorama poètic actual. I Cap nom del món no defraudarà els lectors que decideixen atorgar el seu vot de confiança a cegues.
Cap nom del món és un llibre d'aquells, ben rars, que apareixen de tard en tard, on el poeta se la juga a fons per presentar-nos una obra ben tancada, ben acabada i ben articulada on tots els textos són de primera magnitud.
I cal afirmar que Carles Camps Mundó ha sortit ben airós del repte autoimposat. No hi ha ni una baula fluixa en tot el conjunt dels 61 poemes breus i concentrats, dividit en nou seccions o nuclis temàtics, emmarcats per un poema prologal i un poema epilogal, que ens parlen successivament del dolor, de la decepció i de l'engany, de la paraula, de la vida, de la voluntat d'eternitat, de la mort, de la necessitat infundada de la transcendència, de les limitacions de la condició humana...
A més, Cap nom del món, a banda de ser un poemari autònom excel·lent, ocupa un lloc molt determinat en l'arquitectura de l'obra general de Camps, oferint-nos una mena de summa o síntesi de les seves preocupacions humanes, intel·lectuals i artístiques dels darrers anys, sobretot a partir d'En nom de la paraula (2009). Pocs són els poetes actuals que tenen al seu haver una obra general de tanta ambició aconseguida.
Endinsar-se en territoris nous
A Cap nom del món Camps s'ha endinsat en territoris nous que afecten la llengua, la versificació, la veu i el plantejament dels continguts. Pel cantó de la llengua, Camps sotmet la llengua a un procés doble de depuració i despullament al mateix temps que substanciació, aprofundiment i precisió. Pel que fa a la versificació, combina vers tradicional de gran perfecció amb vers lliure d'alta exigència formal, on cada opció apunta cap a l'altra, de manera que el vers clàssic s'inclina cap a la naturalitat del vers lliure i el vers lliure tendeix cap al rigor del vers clàssic.
Sobre la veu, Camps ha adoptat un to sostingut de proximitat i calidesa, que convida a la complicitat dels lectors sense rebaixar gens el llistó conceptual. I, finalment, respecte als continguts, Camps ha assolit una fita que Eliot anomenava l'“associació de sensibilitat”, és a dir, una fusió inextricable entre emoció i concepte, com a la millor poesia de John Donne, Emily Dickinson i Eugenio Montale, on l'emoció humanitza els conceptes i els conceptes confereixen fondària a les emocions.
Cap nom del món fulgura amb versos memorables i, amb la seva lucidesa implacable, Carles Camps Mundó ens forneix de tota una bateria d'eines per afrontar els imponderables de la condició humana i la vida. Un breviari laic.
