La nit de divendres va començar, com era preceptiu, amb tots quatre cantant l'optimista himne serratià Hoy puede ser un gran día, com ja van fer-ho fa vint anys al castell de Peralada, on Joan Manuel Serrat tornava per dissetena vegada des del 1982, com ell mateix va recordar, i els seus companys d'El gusto es nuestro, Ana Belén, Víctor Manuel i Miguel Ríos –“jo només he vingut tres cops!”– unes quantes menys, però com si fossin a casa.

La versió 2016 d'El gusto es nuestro és un espectacle impecable amb un muntatge audiovisual excel·lent –tot un prodigi de poesia visual, humor i sincronització– i una banda superprofessional de 14 músics on cadascú portava els seus còmplices o directors musicals: Serrat anava amb Kitflus (teclats) i Ricard Miralles (piano); Ríos amb el guitarrista José Nortes posant el punt rocker, i Ana Belén i Víctor Manuel amb el seu fill, David San José (teclats), que va cantar amb ella Peces de ciudad.

Després de l'entrada triomfal, es va quedar sol Víctor Manuel cantant Solo pienso en ti i Adonde irán los besos, sobre amors adolescents inspirats per Brigitte Bardot. Després Ana Belén i Miguel Ríos van cantar una poc vitaminada Insurrección, d'El Último de la Fila, i Serrat va fer pujar el nivell amb Cantares i Algo personal, abans de compartir la seva No hago otra cosa que pensar en ti amb Miguel Ríos, que va tornar sol per electritzar la nit amb Bienvenidos i el swing de Maki el Navaja.

Ana i Víctor van cantar el Contamíname de Pedro Guerra, i després ella va tornar a recordar El hombre del piano, original de Billy Joel, abans del duet maternofilial ja esmentat.

Serrat i Víctor Manuel van emocionar el públic amb Me'n vaig a peu. Miguel Ríos, el més xerraire i poca-solta en competició amb Serrat, va recuperar la compromesa En la frontera i un tema “molt Peralada”, la dolça Santa Lucía, per afegir-se tot seguit a Víctor Manuel en Soy un corazón tendido al sol. L'asturià es va quedar sol per interpretar Luna i la tel·lúrica Asturias, amb unes percussions dures com la terra. Serrat va mirar també als seus orígens amb Mediterráneo, precedint la trista Pare i la pletòrica Para la libertad, per compartir després la bella i sempre efectiva Paraules d'amor amb Ana Belén. Ella va tancar el bloc principal amb Lía i la salsera Derroche, en què els seus companys li van fer de coristes: “Besos, ternura...”

Al primer bloc de bisos, tots quatre van interpretar Esos locos bajitos –“Niño, deja ya de joder con la pelota”, li va tocar cantar a ella, tan elegant com sempre–, Nada sabe tan dulce como su boca, El blues del autobús, Quiero abrazarte tanto –l'escena: Ana ballant amb Miguel i Serrat amb Víctor– i un pletòric Himno a la alegría, que semblava deixar el concert per a sentència. Però no, quedava un segon bloc de bisos dedicat al rock'n'roll clàssic: Víctor va triar Marcianita, popularitzada el 1959 pel cantant argentí Billy Cafaro; Serrat va cantar en anglès Are you lonesome tonight? d'Elvis, amb la part recitada en català i fent molta conya; Miguel Ríos va homenatjar el Dúo Dinámico amb Quisiera ser, i Ana Belén a Tequila amb Dime que me quieres, per acabar tots plegats amb la Fiesta de Serrat. Acabar? No, encara quedava la gran celebració final de La puerta de Alcalá, amb la bandera republicana a la pantalla, per completar un concert de dues hores i tres quarts que va deixar 100% satisfets els seguidors d'aquests quatre magnífics que es retrobaran el 7 d'agost a Cambrils i el 13 d'octubre, de nou, al Palau Sant Jordi.