Un llegat oblidat

“És com si mai haguéssim existit.” Aquest comentari d'Ángeles Lacalle, exballarina del Liceu i professora de dansa, resumeix en sis paraules el sentiment de tot un col·lectiu que encara no entén per què amb prou feines ningú recorda les seves fites. I, de fites,
en tenen moltes. Es tracta dels ballarins i ballarines que van integrar la companyia Ballet del Gran Teatre del Liceu, que el 2017 farà 28 anys que va desaparèixer. “Va ser progressiu; cada vegada ens anaven reduint la plantilla i, un cop, tornant d'una gira a Trieste, on vam tenir un gran èxit, ens van dir que la companyia s'havia dissolt definitivament.”

Carme Cavaller, exballarina i presidenta de l'Associació Licexballet, que agrupa aquests professionals, assenyala que quan l'any 1977 va marxar Joan Magrinyà, creador i ànima de la companyia, no hi va haver un relleu generacional: “Alfons Rovira i Assumpció Aguadé, deixebles seus i principals ballarins, haurien hagut de continuar, però no van tenir cap suport per fer-ho.”

La companyia del Liceu, però, també va sucumbir a una altra realitat: “Va començar la moguda de la dansa contemporània, que era més barata i fàcil, i el públic es va deixar arrossegar”, opina Cavaller. “De cop, hi va haver un rebuig directe al clàssic que va fer molt de mal; es van fer espectacles de poca qualitat que es van carregar el públic de dansa”, afegeix Lacalle.

Joan Magrinyà, impulsor de la dansa clàssica a Catalunya, va fundar el 1951 els Ballets de Barcelona, que es van estrenar al Teatre Romea. El senyor Joan Antoni Pàmies, aleshores gerent del Teatre del Liceu, els va anar incorporant fins que es van transformar en la companyia estable del Liceu, pels volts del 1966.

El 1977, quan es va dissoldre com a ballet en marxar Magrinyà, se'n va retallar el nombre d'intèrprets, però van continuar actuant com a cos estable fins al 1988, quan sota la gerència de Josep Busquets es va dissoldre definitivament. Era una companyia versàtil, que incloïa dansa espanyola i clàssica. Així, tant podien ballar El sombrero de tres picos, de Falla, com coreografia de Magrinyà, com els clàssics de repertori, El llac dels cignes, de Txaikovski, o Les sílfides, de Chopin.

També participaven en els ballables d'òperes: “Abans, obres com La favorita, Faust, Mefistòfil i Macbeth incloïen ballets força llargs, però les noves tendències de les direccions d'escena ho treuen i quan ho veig em fa un mal al cor terrible”, es lamenta Carme Ventura. A banda, estrenaven molts ballets que els creadors del moment escrivien expressament per a la companyia, com ara El laberint, de Xavier Montsalvatge, o Els cinc continents, de Joan Guinjoan. “Les poques vegades que se'ns recorda, es diu que només estàvem vinculats a les òperes, però fèiem una estrena cada temporada, tot i que sembla que hi hagi interès a esborrar aquesta història”, opina Glòria Gella. La companyia va recollir en més d'una ocasió els elogis de la crítica i el 1973 el Ballet del Liceu va rebre el Premio Nacional de Teatro per a la millor companya de ballet.

“Érem una companyia unida i amb ganes de treballar: ho donàvem tot damunt l'escenari”, recorda Berta Albareda. “Al principi, vam viure una època difícil; ens havíem de comprar nosaltres les sabatilles de punta i els tutús”, diu somrient Imma Junyent. Després hi havia les gires per Espanya i Europa, i el Festival Internacional de Dansa, que organitzava el Liceu seguint el model del London Festival Ballet. “Compartíem cartell amb Ballet del Segle XX de Béjart i el Gran Ballet Classique de França.”

Fuga de ballarins

En dissoldre's la companyia, la dansa clàssica a Catalunya va rebre un cop: “Va afectar molt les escoles, perquè no hi havia sortida per als alumnes i, al mateix temps, si no ensenyes la dansa, no crees nou públic”, assenyala Carme Ventura. Aquesta situació s'ha allargat fins als nostres dies, en què la gran majoria dels ballarins de clàssic han de marxar
a l'estranger per treballar. Es parla de la fuga de cervells, però no es coneix la fuga de ballarins: n'hi ha de repartits pels cinc continents, des del San Francisco Ballet fins al Ballet Sibiu de Romania, passant per Alemanya, el Regne Unit, França... Tot de països on molts teatres de províncies tenen la seva pròpia companyia.

En un context de crisi com l'actual, sembla totalment inviable crear una nova companyia al Liceu, un teatre que dedica cada vegada menys títols a la dansa en la seva temporada estable. “Si els polítics volguessin, hi hauria solucions”, opina Xavier Baga. Tomás Manyosa, per la seva banda, recorda que al Liceu sempre hi havia hagut dansa: es va estrenar precisament amb el ballet La rondeña, de Joan Camprubí, el 4 d'abril del 1847, i des d'aleshores sempre hi havia hagut dues companyies, una de dansa espanyola i una de dansa estrangera. A més a més, totes les grans companyies del moment, començant pels Ballets Russos, van passar pel seu escenari ja a principis del segle XX.

Recentment, el col·lectiu Licexballet s'ha reunit amb el director general del Liceu, Roger Guasch, i la directora artística, Christina Scheppelmann, que han mostrat “bona disposició”, en paraules de Cavaller, amb vista a recuperar aquesta memòria, i per al 2017 projecten una exposició al Foyer dedicada a Magrinyà en el 40è aniversari de la seva marxa del Liceu. Amb relació a Magrinyà, també hi ha pendent el projecte de convertir en museu la Masia Nova, que va llegar a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, un projecte aturat per falta de pressupost, segons fonts municipals.

Mentrestant, els ballarins treballen a l'ombra per recuperar tot el llegat, format per fotografies, programes i documents diversos, d'aquest període daurat de la dansa a Catalunya: “Un dia tot això sortirà a la llum i tindrà el reconeixement que es mereix”, rebla Cavaller.