“La gent tenia una confiança cega en Caixa Laietana”

Pel volum de diners que ha suposat, de més de 14.000 milions d'euros, i pel nombre d'afectats, que ha arribat al milió de persones. No hi ha hagut cap estafa que hagi tocat tanta gent.

Perquè era una manera més barata de capitalitzar els bancs i les caixes. Són com un tipus d'accions que tenien una remuneració més baixa i es considerava que podien tenir menys risc. El problema no van ser les preferents en si, que és un producte financer com qualsevol altre, sinó que es van col·locar a la gent sense explicar-li els riscos que tenien. No deien que podies perdre tot el capital perquè els bancs necessitaven recapitalitzar-se.

Ho va ser en el sentit que van col·locar un producte sense dir els riscos que tenia. Ells no sabien que les coses anirien malament, però el risc existia i no van avisar.

Caixa Laietana era una entitat amb una gran trajectòria d'obra social. La gent tenia una confiança cega en la caixa. No podien ni pensar que poguessin perdre aquells estalvis que els havien costat tant de guanyar. L'alcalde de Mataró d'aleshores, Joan Mora, em va explicar el cas d'una senyora que va estalviar uns 12.000 euros fregant escales. T'imagines el que ha de costar? Aquests són els afectats i perjudicats, sobretot dels barris més populars de Mataró.

Durant més de dos anys a Mataró es van fer tres manifestacions de protesta cada setmana. Les mobilitzacions han sigut el més important que hi ha hagut, primer perquè el govern flexibilitzés la seva posició, segon per modificar la legislació i tercer perquè els jutges prenguessin consciència del que havia passat. Van provocar un efecte molt important de conscienciació dels jutges, que al començament eren molt poc receptius a pensar que els bancs havien actuat amb tanta prepotència i que havien enganyat la gent d'una manera tan descarada. Aquestes mobilitzacions els van fer pensar molt i a poc a poc van anar canviant a favor dels afectats.

Els treballadors són víctimes en aquest procés, en algun cas doblement víctimes. Com a treballadors van haver de fer vendre amb molta pressió sense saber el que feien i, a més, molts en van comprar per a ells o per a les seves famílies. És un enfocament equivocat voler-los responsabilitzar en aquest assumpte.

Sí, es va canviar la legislació i ara ja no es poden vendre als clients minoritaris. Però hi ha productes actualment que són molt perillosos i que no es diu a la gent el risc que hi ha. L'estalvi no té la protecció que hauria de tenir.

És clar. Per això el millor que pot fer la gent amb els estalvis és deixar de mirar el rendiment que poden donar i tenir-los on estiguin protegits.

Judicialment hi ha hagut una verdadera revolució. Estem parlant d'un 90% o 95% de les sentències a favor dels afectats. Hi ha hagut un gran canvi dins de la judicatura, que ha adquirit una gran consciència a favor dels ciutadans i dels consumidors.

Les multes han sigut ridícules. A Espanya la més gran que han posat ha sigut de 10 milions d'euros. En canvi als Estats Units, per aquestes pràctiques, les sancions han arribat als 16.500 milions de dòlars al Bank of America.

En un 80% o 90% dels casos sí, però encara hi ha causes pendents als jutjats.

Han desfet la vida a molta gent. Han provocat malalties cardíaques, depressions; han agreujat la salut de molta gent gran i no hi ha hagut cap compensació.

Sí, però hi ha hagut també altres casos rellevants. A Galícia hi va haver mobilitzacions molt importants, amb tancaments en oficines i ajuntaments de fins a 6 mesos. També a Cantàbria, el País Valencià o Madrid. Va ser una gran estafa que es va estendre arreu de l'Estat.

A l'argument que si s'enfonsa un banc s'acaba el món no hi ha cap valor que s'hi pugui contraposar. D'acord que no pot caure un banc, però no es pot expulsar de casa una família amb nens petits i deixar-los al carrer ni es pot deixar la gent sense els seus estalvis. Que el preu de salvar els bancs no sigui a costa de persones que han treballat i estalviat tota la vida. No pot ser això.

La primera vegada que vaig investigar les preferents va ser per al primer número de la revista i em vaig quedar insatisfet, amb ganes d'aprofundir-hi més. El llibre és com un gran reportatge que m'ha ocupat més de dos anys. Els mitjans van cobrir força els fets puntuals com ara manifestacions, però faltava fer una interpretació del que va passar.