Negociació encallada

Sovint s'ha assegurat que, des que existeix el diàleg social, tots els presidents de l'executiu espanyol han d'assumir que s'hauran d'enfrontar a, com a mínim, una vaga general. En gairebé totes les legislatures, fins i tot en períodes de bonança, la ruptura del diàleg social s'ha liquidat amb un sonor cop de porta entre el govern de torn i les dues grans centrals sindicals, la UGT i CCOO. I la política de retallades en matèria social i la reforma laboral del primer mandat de Mariano Rajoy també va tenir la seva resposta al carrer i en forma d'aturada: el 29-M. Amb el pretext de la crisi com a teló de fons, durant els quatre anys de la majoria absoluta del PP, el diàleg social va quedar formalment suspès. Ara, però, el govern en minoria parlamentària del PP obliga Rajoy a un exercici al qual no està acostumat: parlar i negociar amb l'adversari. I tenint en compte el malestar que ha provocat el seu afany reformista –aplicat sempre de manera unilateral–, una de les primeres decisions que ha pres ha estat la de recuperar la mesa de diàleg social amb la patronal i els sindicats. Després d'haver usat la majoria absoluta per fulminar tots els ponts polítics i socials, a Rajoy li convé fomentar la imatge d'equip dialogant, que busca oferir la mà als sindicats i fer de mitjancer amb la patronal per consolidar la recuperació econòmica.

Els primers contactes del mes de novembre, però, només han servit perquè tant l'executiu espanyol com CCOO i la UGT es ratifiquin en les seves posicions equidistants. Amb la reforma laboral del 2012, els salaris retallats i les pensions devaluades sobre la mesa, el govern del PP condiciona qualsevol possible avenç al fet que en cap cas es plantegi una esmena de rebuig a la seva gestió dels darrers anys. És més, aquests contactes li han servit per, una vegada més, poder vantar-se de la seva gestió per sortir del túnel de la crisi. El pretext subliminal és que no es podran complir determinades directrius de la UE si s'apliquen les fórmules expansionistes demanades. És per això que la seva oferta d'obrir negociacions se circumscriu a millorar la qualitat de l'ocupació, una disposició que els sindicats consideren només “pura retòrica”.

Tot plegat, doncs, limita força el diàleg, perquè La Moncloa no accepta tocar la reforma laboral ni dur a terme cap despesa addicional que no consti en un pressupost de l'Estat vigilat amb lupa des de Brussel·les.

“Nul interès” per negociar

Després d'aquell primer contacte, la rèplica dels sindicats va ser automàtica i contundent. L'endemà de la reunió al més alt nivell, CCOO i la UGT van convocar per al 18 de desembre la primera gran protesta contra el que van considerar el “nul interès” del govern per negociar. Denunciaven que Rajoy actua de cara a la galeria, però que de portes endins pretén convertir el diàleg social en paper mullat. Després de les mobilitzacions de desembre, els sindicats es volen tornar a fer forts al carrer. I, de fet, ja llavors avançaven la intenció d'iniciar un intens calendari de protestes que començaria al febrer i culminaria al març –amb aturades per sectors– en què pretenen fer partícips diversos moviments de l'esquerra. I, en Podem, de ben segur que hi trobaran un aliat. L'objectiu és intentar explorar la suposada feblesa del govern del PP i condicionar la tasca d'oposició del PSOE forçant-lo a endurir les seves posicions i a deixar de servir de crossa a Rajoy.

La UGT i CCOO es resisteixen a donar per trencades les negociacions per renovar l'acord de negociació col·lectiva, però asseguren que no marxen. En aquest context i dos mesos després, el 13 de febrer, govern, patronal i sindicats van mantenir una segona reunió “de nivell”. Tan sols en va transcendir el compromís per abordar una “agenda social integral” de la qual només es coneix que s'han constituït quatre grups de treball per estudiar millores en matèria d'ocupació i qualitat, formació, desocupats de llarga durada, protecció i targeta social i seguretat i salut en el treball. Les mateixes intencions manifestades al novembre. Parafernàlia i pocs avenços concrets, al cap i a la fi.

Impuls dels convenis col·lectius

Ja ho havien anunciat abans, però l'endemà mateix d'aquesta trobada els sindicats van convocar mobilitzacions per a avui mateix en més de quaranta ciutats de tot l'Estat per reclamar “ocupació i salaris dignes”. El missatge és que no preveuen abandonar la via de la negociació, però que es començaran a mobilitzar als centres de treball per impulsar els convenis col·lectius “amb o sense cobertura d'un acord de negociació col·lectiva”. El calendari es completa amb concentracions convocades per a dimecres que ve, tant en el sector públic com en el privat, davant de les seus de les organitzacions empresarials i de les delegacions del govern, demanant el desbloqueig de les negociacions sobre salaris. I per a la segona quinzena de març concretaran una altra fase de protestes a les seus de les empreses, que podrien incloure aturades. “El temps s'ha exhaurit”, exclamen els sindicats, que no volen acceptar un ventall d'increments de sou que parteixi de zero, com pretén la CEOE, fins a puges de l'1,5%. El plantejament sindical implica increments de l'1,8% al 3%, unes xifres avalades d'alguna manera per l'augment de la inflació del 3% d'aquest gener. I, segons les previsions econòmiques oficials, l'encariment dels preus no serà una xifra puntual, sinó que esdevindrà una tendència en els pròxims mesos, fins a registrar un encariment de l'1,7% durant aquest 2017.

Les mobilitzacions han rebut el suport explícit del PSOE i d'IU. Podem està actualment embrancat en el seu congrés, però Pablo Iglesias ja ha declarat la seva “simpatia” per aquestes protestes.