El Popular de Lluís Valls-Taberner

El Banc Popular va ser un dels grans bancs espanyols amb seu a Madrid, on la presència catalana era més evident. Un director general del Banc d'Espanya, que hi havia treballat, em deia que el català era l'idioma que utilitzaven la majoria de consellers a l'hora de reunir-se. Els catalans que encapçalaven el grup eren Lluís Valls-Taberner i Rafael Termes. El primer, fill de l'historiador, i el segon, fill de Sitges. El banc havia estat creat per Fèlix Millet i Maristany, de catalanitat provada.

Lluís Valls-Taberner i Rafael Termes es barallaren, malgrat que tots dos eren de l'Opus Dei. Però això no es cap garantia d'avinença professional. Tots els qui formaven l'equip de Rafael Termes van ser foragitats del Banc Popular; entre ells el meu amic, que serà nomenat director general del Banc d'Espanya. Lluís Valls-Taberner quedà com a president del Popular i el convertí en el banc espanyol més rendible. La meva relació amb ell no va ser gaire extensa, però sí intensa. Era una persona amb una finezza extraordinària. L'any 1981, el governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, va iniciar una campanya per a controlar la banca existent. La resposta del banquer va ser molt pròpia d'ell: va publicar un article al diari El País amb el títol “Los banqueros españoles caminan hacia la reserva”. Feia un paral·lelisme entre la banca espanyola i la sèrie de televisió Centennial. Els blancs volien arraconar la tribu comanxe, que tenia com a cap Àliga Roja, tancant-la en una reserva on no molestarien. Entre els blancs hi havia un terrible exterminador d'indis, que es deia Skimmerhorn. A l'article era fàcil endevinar que Mariano Rubio era l'exterminador d'indis i que els banquers eren els comanxes, que veien perdre la seva llibertat i els seus somnis. L'article va fer enrabiar d'allò més Mariano Rubio, però no va gosar fer res contra Àliga Roja.

Lluís Valls tenia un germà que es deia Xavier i amb el qual compartia la presidència del banc, però que era la seva antítesi: frívol, tècnicament poc preparat, però amb molta marxa social. Lluís l'utilitzava com a l'home relacions públiques del banc, que es presentava als còctels dels banquers a Nova York, Frankfurt o Tòquio amb la seva esposa, que feia molt goig i atreia els homes presents cap al Banc Popular. Xavier Valls no manava gens; no calia. En sóc testimoni. Preveient la seva mort, Lluís Valls nomenà Ángel Ron com a conseller delegat i successor.

Lluís Valls-Taberner morí el 2008 i Ángel Ron passà a ser el nou president. Els que llavors manaven van enviar el germà Xavier a casa seva, sense compliments. Però vet aquí que en menys de deu anys el banc més rendible s'ha convertir en una desferra, amb unes cotitzacions que toquen terra. Ángel Ron ha estat fulminat. Ara no sé què passarà. Fa temps que deien que el Banc de Sabadell seria absorbit pel Popular; ara més aviat seria al revés. La història del banc deu ser apassionant, digna d'una novel·la, amb Mariano Rubio com a exterminador d'indis, Lluís Valls com Àliga Roja, i Ángel Ron, mort en el darrer combat contra el blancs, fent el crit del guerrer.

Què ha passat amb el Banc Popular? No era Bankia. Què ha passat?