Empresaris, i empresaris

Els empresaris són una peça bàsica del nostre sistema econòmic. És gràcies als seus projectes que es generen la majoria d'ingressos de l'Estat i és possible l'estat del benestar, per bé que socialment encara no es reconeix prou la seva contribució. En relació amb aquest col·lectiu tan crític, en la nostra societat és habitual confondre empresaris i alts directius, una confusió que acostuma a venir del fet que alguns directius mediàtics parlen en nom d'empreses. Tinguem-ho clar: el president, el director general, el gerent d'una empresa, per gran que aquesta sigui, és un empleat. Això sí, molt qualificat per exercir la direcció. Però no s'hi juga els seus diners sinó que gestiona els que ha aportat altri, amb la finalitat de fer-los rendir en un negoci determinat. El directiu aporta la seva competència professional, en l'exercici de la qual s'hi juga la seva retribució (actual i futura) i la seva reputació gerencial.

Els empresaris de debò són aquells que assumeixen risc i es posen al davant de projectes quan detecten oportunitats de negoci. En termes d'aportació financera i direcció, n'hi poden haver de dos tipus: a) els que hi posen diners i també dirigeixen (són empresaris directius), i b) els que només hi posen diners i encomanen l'execució a directius especialitzats (empresaris capitalistes, amb diferents nivells d'intervenció en l'estratègia de la seva empresa).

I encara, l'empresariat el podríem classificar en funció de la seva ètica personal. Hi ha empresaris que, essent generosos, podem anomenar trapelles: juguen amb l'economia submergida, amb l'explotació encoberta, amb salaris per sota de la llei, amb l'incompliment de normes ambientals, amb el frau fiscal,... I hi ha empresaris “con Déu mana” (és un dir): paguen salaris dignes, formen el seu personal, són totalment legals, tenen projecte a llarg termini, són socialment responsables. Aquests són els que més necessitem i que voldria que fossin majoritaris en el nostre país.