Dos economistes i una mica més

Reconec que soc un seguidor del programa dels dissabtes a la nit de TV3 que presenta en Ricard Ustrell. De fet, no soc gaire de televisió, però aquest m’ha enganxat. La primera cosa que li haig d’agrair és que el to del programa s’aparti del cridaner i insultant de les televisions espanyoles. A mi m’agrada l’argumentació, i realment qui té arguments no necessita ni cridar ni insultar. L’espectacle és com el continent de les coses, i sovint, com en aquests casos, amaguen una buidor de contingut espantosa. Preguntes freqüents (FAQS) és un programa àgil, on es deixa parlar i normalment no s’interromp el que parla, i si es fa, el presentador intenta aturar les intervencions espontànies.

La setmana passada hi va haver una mena de cara a cara entre l’economista Santiago Niño Becerra, que des del 1994 és catedràtic d’estructura econòmica a la Universitat Ramon Llull i abans havia tingut diversos càrrecs a l’empresa privada, i Gonzalo Bernardos i Domínguez, professor d’economia de la Universitat de Barcelona i ja no sé si és més tertulià que professor, per la seva omnipresència arreu. Porto temps buscant en el web de la UB, per allò de la transparència, el nombre de classes que fa el professor Bernardos i si fa investigació, i de moment no me n’he sortit.

En principi el debat era sobre si el procés català afectava l’economia, i ràpidament els dos contrincants es van pronunciar; l’un acadèmicament i l’altre políticament. Niño Becerra va deixar clar d’entrada que el procés català no ha tingut cap implicació greu en l’economia, un fet que va replicar Bernardos disparant tots els eslògans polítics unionistes i, sobretot, de Ciutadans. Niño Becerra va fer unes intervencions ponderades, econòmicament impecables, i va estar moderat en el to i en la forma. Contràriament les de Bernardos, que amb el seu estil de tertulià espectacle que de vegades voreja la mala educació, amb un estat d’alteració retòrica i de comunicació no verbal altiva, no parava de deixar un seguit de dades inconnexes i proclames polítiques, per justificar el seu missatge que fins al moment cap organisme independent avala. Fins i tot va negar el dèficit fiscal de Catalunya, que la mateixa Generalitat intervinguda per l’article 155 va fer públic la setmana passada i que l’any passat va arribar a 16.570 milions d’euros. Acorralat per Niño Becerra, va treure com a argument de prestigi les dades que José Borrell va dir en el seu llibre polític Las cuentas y los cuentos i que, segons ell, el dèficit és ridícul. Per cert, unes dades que han estat rebatudes i desacreditades per economistes tan prestigiosos com els professors Andreu Mas-Colell i Xavier Sala i Martín, i per la mateixa Generalitat intervinguda.

És evident que l’asimetria de discurs entre els dos economistes era molt gran, com gran és la distància entre l’academicisme i el bufó que es pensa que amb les seves ridiculeses amanides amb posicions d’expressió corporal i vocabulari de prepotència és incapaç de veure el ridícul que fa i la incomoditat que provoca als que no es volen posar al seu nivell.

Ben avançada la pugna, va entrar Josep Manuel Busqueta (per això titulo “un mica més”, perquè hi va estar menys temps), un altre economista que ben aviat es va adonar que era impossible debatre amb qui té la ideologia per sobre de la ciència.

En tot cas, aquest debat ens va ensenyar que avui els espanyolistes rebutgen el debat acadèmic perquè les dades són tossudes i només utilitzen tots els seus altaveus per introduir missatges catastrofistes per crear un relat que afavoreixi els seus interessos i sovint, fins i tot, per prendre mesures repressives basant-se en les deduccions que es desprenen de la seva narració.

El cas és que fins i tot el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) assegura que l’impacte econòmic del canvi de seus socials de les prop de tres mil empreses és pràcticament inexistent, un fet que Gonzalo Bernardos negava amb rotunditat i desplegava l’alarmisme més espanyolista per continuar creant relat espanyolista.