La lluita europea contra els paradisos fiscals
Per primer cop a la història, la Unió Europea ha consensuat una llista de 17 territoris considerats com a paradisos fiscals, entre els quals destaquen Corea del Sud, Mongòlia, Panamà, Tunísia i els Emirats Àrabs Units. La resolució també inclou una llista secundària de països que, si bé la UE no els considera com a directament inclosos en la blacklist inicial, sí que poden passar a ésser considerats com a tals en cas que no modifiquin la seva normativa tributària en un període determinat de temps, com és el cas d’Andorra o Suïssa.
La decisió va ser presa el passat 5 de desembre del 2017 pel conjunt de ministres d’economia i finances europeus, reunits al Consell d’Assumptes Econòmics i Financers (Ecofin), on des de fa temps un grup d’experts treballava en aquesta matèria.
D’aquesta manera, no es tracta d’una resolució de caràcter vinculant, ja que molts d’aquests països mantenen estretes relacions comercials i econòmiques amb la UE (de fet, Espanya ha subscrit convenis internacionals en matèria tributària amb molts d’ells, com per exemple Corea del Sud, Panamà o els Emirats Àrabs Units). No obstant això, s’han plantejat importants conseqüències a mitjà i a llarg termini per a aquells països que no adeqüin la seva normativa fiscal als criteris de transparència europeus, com ara: (i) manca de finançament del Fons Europeu per a la Cooperació i el Desenvolupament; o (ii) plantejar un règim tributari més estricte respecte als seus residents. També cal dir que hi ha hagut sectors molt crítics amb la publicació d’aquesta llista: (i) en primer lloc, perquè deixa fora una llarga llista de territoris dependents de països europeus (com ara Gibraltar, illa de Man o Madeira) o d’altres que han estat recentment involucrats en escàndols fiscals (com ara Uruguai o Bermuda); i (ii) en segon lloc, perquè la falta d’inclusió d’aquests territoris en la llista negra pot entendre’s con una mena de validació tàcita de la situació actual.
L’aprovació d’aquesta resolució s’ha de interpretar en el marc d’un moviment global, encapçalat pel G20, en el qual es pretén fixar la bona governança fiscal com un dels principis axiomàtics de la política i les relacions internacionals.
