“Si això segueix així els jubilats no podrem ni menjar”

[Ricardo Gran] Perquè si puja l’IPC i a nosaltres no ens apugen la pensió, d’aquí a poc no podrem menjar. I ara ja estem fotuts. És així de clar. Jo sempre havia pensat que el Pacte de Toledo ens salvava de passar gana. Però ara el pacte l’han trencat.

[R. G.] Que ens apugin l’IPC a les pensions. Jo treballava a la Pirelli. Vaig entrar-hi amb 25 anys i veia que els treballadors més grans es jubilaven amb una bona pensió. Però van arribar uns anys en què l’IPC pujava molt i amb pocs anys no podien ni menjar, ni pagar el lloguer... L’empresa els va pagar una quantitat un temps però després van dir que no eren una ONG i van deixar de pagar. Per ara hem anat tirant prou bé tot i que jo només cobro el 60% de la pensió que em pertanyia perquè l’empresa on treballava, Pirelli, va fer un ERO i vam sortir més de 200 treballadors. Jo tenia 57 anys i això ha fet que cobri menys. Malgrat tot, hem estat de sort que l’IPC ha pujat poc. Però només que pugi dos o tres punts cada any, estarem a la ruïna.

[Rosa Peruga] És que apugen la pensió només un 0,25% però cada cop entren per la Seguretat Social menys medicaments. Els necessites i s’han de pagar. Entre el que puja l’IPC, el que has de pagar de medicaments i el que s’apuja la llum o el gas... I això ho has de pagar tant si gastes com si no.

[R.G.] És que a ella li han apujat la pensió encara no un euro i a mi 2 euros.

[R.G.] De moment arribem, però imagina’t que jo em moro abans que ella. Jo cobro poc més de 1.000 euros. Però ella només en cobra 600. Si jo em moro abans, tindrà feina a sobreviure.

[R.P.] Fins ara anem fent perquè som molt bons administradors. No anem mai a un restaurant. Mai. La roba, el mateix. Roba de 20 euros. Però és clar, per exemple, fins ara ens hem netejat la casa nosaltres. Però arribarà un dia que no podrem. I perquè algú ens ajudi no ens arriba. Les nostres filles prou feina tenen per a elles. I per exemple, enfilar-se a despenjar i penjar les cortines per rentar-les és un perill. Com ho fem? És que amb la nostra edat s’acumulen despeses imprevistes.

[R.G.] Tenim un hort i estalviem també. De fruita i verdura en tenim per a gairebé tot l’any.

[R.P.] Sí. Tenim unes necessitats que no les tenen en compte però que hi són. Sense els medicaments que prenc no podria sortir al carrer. Els haig de pagar perquè si no no em podria moure. Els necessito i els pago, encara que no mengi.

[R.G.] I a sobre tots aquests medicaments s’han apujat un 80%. I n’hi ha força que no entren per la Seguretat Social. Ara ja no entren ni xarops, ni pomades, ni gotes... Moltes coses.

[R.P.] El got es va omplint.

[R.G.] La gota que vessa el got, que diuen. Ara ha arribat el moment. Perquè hi ha diners per a moltes coses però per a això no. Per a les autopistes sí que hi ha hagut diners. Aquestes autopistes estan més que amortitzades, però com que són dels rics s’han de rescatar. Els bancs, el mateix. I a sobre alguns s’han emportat una pila de milions. No dic que siguin tots, però aquests diners es podrien haver invertit en altres coses.

[R.G.] Van de cara al privat. Si això segueix així els jubilats no podrem ni menjar.

[R. G.] És una pressió que fa.

[R.P.] I després no ho apujarà.

[R.P.] No ho complirà. No compleix res. Només diu que els seus no han robat i no fa res.

[R.G.] Que hi haurà merder. Un company deia que amb la panxa plena no es fa mai res. Però quan passes gana ja vas a totes.

[R.P.] Crec que la indignació dels avis ha sortit a causa de les necessitats que hi ha, però també pel que diuen els polítics. Ens diuen que fem el sacrifici de cobrar menys perquè el dia de demà els nostres fills i els nostres nets puguin cobrar.

[R.G.] Em sembla molt malament. Alguna solució hi hauran de trobar. El que no podran fer és matar-nos. També et dic una cosa: molta culpa de tot això la tenim els treballadors. Si tots estiguéssim sindicats, els sindicats serien més forts. Com pots pressionar l’Estat?

[R.G.] Sempre he dit que no et donen res, que ho has d’anar a buscar.

[R.G.] A pitjor. Abans amb la mateixa pensió estalviàvem. S’ha perdut poder adquisitiu.