Falsos mites sobre les pensions

El sistema espanyol actual de les pensions està arribant a la mort induïda i planificada. Tot va començar quan el Banc Mundial va publicar un informe, l’any 1994, sobre la viabilitat de les pensions amb el sistema de repartiment. La banca espanyola, amb el BBVA i les caixes al capdavant, atesa la seva penetració de clients potencials, va començar a preparar el terreny amb l’objectiu de repartir-se els estalvis que podrien generar els treballadors per cobrir la seva vellesa en plans de pensions privats. El Banc d’Espanya, sempre atent a afavorir els desitjos de la classe política, els ha donat un suport total, amb l’amenaça que això comporta per als més febles.

De la mateixa manera, economistes prestigiosos i expolítics asseguts en consells d’administració demanen ara, caritativament, una ajuda pal·liativa abans de la mort definitiva del sistema vigent. Tota una munió dels representants de la dreta espanyola i també catalana que, amb la incapacitat dels partits d’esquerra i dels sindicats tradicionals, han creat un estat d’opinió pública i publicada sobre la no sostenibilitat del sistema de pensions per tal de tombar una fitxa més del dòmino de l’estat del benestar. La sanitat i més tard l’educació pública seran les següents.

Hi ha dos mites que cal llençar a la paperera. La famosa guardiola de les pensions és el primer, que ja hem vist que era una solució provisional i fracassada. Tornar-la a reivindicar és tornar a equivocar-se. El segon mite és l’envelliment de la població. En una societat moderna com és la catalana, on es crea més riquesa cada any amb menys treballadors, el fet que hi hagi un increment de pensionistes no hauria de ser un problema. El factor econòmic clau es resumeix en la creació d’un nou model de distribució de la renda, és a dir, del repartiment de la riquesa en què tota la societat catalana participa per crear-la.

Aquesta crisi falsa de les pensions s’origina pel model econòmic espanyol, que és obsolet en un estat que ja és al segle 4.0. Caldria modificar el sistema de distribució perquè ni l’increment de l’IPC (que no recull els productes i serveis que afecten més directament els jubilats) ni les mesures selectives que vol aplicar el govern espanyol serveixen per al futur. Són mesures conjunturals que perpetuen un sistema injust que perjudica, d’una manera especial, moltes catalanes i catalans.

La República Catalana hauria de donar les solucions que a l’Estat espanyol són impossibles d’aplicar. És per aquest motiu que quedar-se a Espanya significaria perdre-ho tot nosaltres, els nostres fills i els nostres nets. En la construcció de la República, les pensions i l’atenció a la vellesa haurien de tenir la mateixa atenció i categoria pressupostària que la sanitat i l’educació, pel fet de ser un bé social que afecta tota la societat. Cal donar valor al treball de tota una vida de milers de catalanes i catalans i a qui, a la vellesa, no se’ls pot mercadejar una pensió digna.

A la República tots els ciutadans serem solidaris. La redistribució i solidaritat de tots els actors econòmics ha de convertir-se en l’assegurança de present i de futur. Perquè a la República Catalana serem tots ciutadans i ciutadanes d’una nova societat més justa i pròspera.