MICHELLE CILIS
ESTUDIANT DEL GRAU MITJÀ DE FUSTA
“Puc jo sola, ara ja ho saben”
“En començar a estudiar fusteria, els companys s’oferien per portar-me les peces pesants”
“Pel fet de ser dona, has de demostrar contínuament que vals”
“M’agrada molt la feina de muntatge”
Com totes les dones que aposten per professions altament masculinitzades, la tortosina Michelle Cilis, de 18 anys, ha de demostrar contínuament que pot fer les mateixes coses que un home. Els companys del grau de fusta de l’institut Guillem Catà de Manresa ja ho saben.
Per què vas decidir estudiar fusteria?
De petita em vaig passar mitja vida a l’empresa d’ebenisteria on treballaven els meus pares. El meu pare era encarregat i feia més feina burocràtica, però la meva mare tallava parquets, posava cantells, preparava la fusta per després fer els mobles... Allà era com un home més i això és el que jo veia.
Hi ha la idea que per treballar la fusta cal força i per això s’associa a una feina masculina. Tu que estàs estudiant per dedicar-t’hi com ho veus? Fas algun tipus de preparació física?
No, perquè no em cal. És veritat que hi ha la idea que has de portar moltes coses que pesen, però la majoria de coses no pesen tant. La professió s’ha modernitzat i hi ha molta maquinària que ajuda. Però sí que els mateixos companys pensen que tu, pel fet de ser noia, no podràs.
A tu t’ha passat?
Contínuament. Quan vaig començar a fer el grau de fusta, quan arribaven els camions i havíem de descarregar la fusta els companys em miraven i em preguntaven si podia, s’oferien a ajudar-me. Jo els contestava que no em calia ajuda, que jo sola podia. Ara ja ho saben.
Amb què més t’has trobat?
La majoria de peces de fusta amb què treballàvem al començament a classe no pesaven gaire, però aquest curs hem construït una aula de fusta i els mòduls aquí sí que eren més pesants. Els professors em canviaven per altres companys fins que van veure que no calia, que jo també ho podia fer.
Ha canviat això, amb el temps?
Sí. Primer em miraven com pensant que, allà, una noia no hi feia res, però ara ja em tracten com una més.
De tota manera, sents com senten moltes dones que pel fet de ser-ho has d’estar demostrant contínuament que vals?
Sí, ho noto bastant. Quan veuen que pots ja no intenten ajudar-te com si no poguessis fer res, però ho has de demostrar.
L’institut Guillem Catà fa tres anys que treballa en projectes ambiciosos per estimular els alumnes. Primer, la construcció d’una microcaravana de fusta; ara, una aula. T’agrada treballar així?
Molt, perquè hem treballat tots junts, els de primer i els de segon, i aprens un munt. A més, la construcció en fusta té molt futur i així també aprenem a fer-ho.
A tu a què t’agradaria dedicar-te?
Precisament ha estat fent l’aula que he vist que m’agrada molt el tema del muntatge.
Falta gent jove que vulgui dedicar-se a oficis manuals i per això sembla que la feina està assegurada. A tu et preocupa el teu futur laboral?
Els professors ens asseguren que hi ha molta feina, i ja ho veus que, de llocs per anar, no en falten.
Llavors per què creus que costa tant que els joves s’hi dediquin?
La majoria de companys de classe tenen, com jo, algun familiar fuster. Si no, no ho estudien, perquè hi ha la idea que no serveix de res i que la professió no té futur, quan és ben al contrari.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
