Emprenedors
El carrer, espai de jocs
Visibilitzar les necessitats de la petita infància i permetre que els nens puguin jugar a la via pública de barris i ciutats és l’objectiu de Tata Inti
La barcelonina Mercè Aranda vol treballar sobretot amb els espais i col·lectius més vulnerables
El projecte ‘Bosquet urbà’ ha aconseguit 9.000 euros gràcies a un ‘matchfunding’ de caire social
La falta de finançament i el temps destinat a buscar-ne és un dels principals maldecaps
Nens i nenes fent servir rodes de pneumàtic per muntar pistes de cotxes improvisades o construint gratacels amb peces de metall i fusta ocupen l’espai que normalment és territori comanxe, propietat exclusiva de turistes i venedors de gelat. Som a la Barceloneta, i Mercè Aranda, la inventora d’aquestes carpes de joc mòbil, avisava en el seu blog: “Avui jugarem en un barri on fa temps que els veïns i veïnes se senten envaïts per un turisme abusiu i irresponsable, seguirem al costat de les persones cocreant barris, carrers i places jugables!” Aranda és l’ànima de Tata Inti, un projecte de criança natural i respectuosa que ha passat per diverses fases –“ser emprenedora no és fàcil”, alerta–, però que avui se centra en l’objectiu de recuperar l’espai públic “com un lloc per córrer i jugar en llibertat i créixer en comunitat” i fer arribar el joc respectuós als espais i col·lectius més necessitats.
Aquest any, l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Goteo han impulsat la primera campanya de matchfunding per finançar col·lectivament projectes d’emprenedoria social: per cada euro aconseguit de finançament privat, el consistori n’ha posat un altre. El projecte de Tata Inti Bosquet urbà ha aconseguit 9.080 dels 8.500 euros mínims que necessitava per tirar endavant. Això significa que Tata Inti podrà instal·lar espais itinerants de joc lliure i creatiu en vuit zones de Barcelona i complir amb el seu triple objectiu: visibilitzar les necessitats de la petita infància, recuperar l’espai públic i “atendre les diverses realitats a través de la intervenció social”. Aranda, que va estudiar educació social, considera “important ubicar la proposta en zones amb realitats complexes per fer un projecte d’intervenció socioeducativa dirigit a les famílies que més ho puguin necessitar”. Actualment, els jocs de Tata Inti ja s’instal·len un dia a la setmana al barri de la Marina de Barcelona, en una plaça on “hi ha moltes famílies vulnerables, en risc d’exclusió social”. “Per això hi anem de manera regular als matins i fem xarxa”, explica l’emprenedora.
Al capdavant de Tata Inti, Aranda també ha liderat un projecte per acompanyar les mares que estan al centre penitenciari per a dones de Wad-Ras. En aquest cas, l’objectiu és ajudar els nens que viuen a la presó a tenir una vida “tan normalitzada com sigui possible” a través de la música i el joc. Se n’han fet tres sessions i va demanar una subvenció conjunta a la Generalitat i a l’Ajuntament, que s’ha denegat. Ara Aranda està lluitant per donar continuïtat al projecte i per això ha activitat una campanya de teaming.
Hores invertides en burocràcia
D’idees, no en falten, però el gran problema, com sempre, és poder-les finançar. L’emprenedora es passa el dia maquinant aventures, però ha d’invertir moltes hores redactant memòries i documentació per demanar subvencions, i això fa que tingui menys temps i energia “per fer altres coses”. Tata Inti havia muntat un casal per aquest estiu basat en el joc, la natura, l’art i la creativitat, però al final no van omplir prou places. “No hi havia prou gent apuntada i no l’hem pogut fer, però sé que és perquè no he dedicat prou esforços a trobar famílies; estava amb la burocràcia.”
Malgrat els entrebancs, està satisfeta amb la decisió presa el 2013. Un any abans, havia nascut el seu fill, el Món, i ella, que havia treballat en residències de discapacitats i centres d’acollida de menors i s’havia format en mil disciplines, entre les quals el clown, la dansa i la comunicació, va tenir clar que havia arribat el moment de canviar. “No m’esperava que tenir un fill fos una vivència tan intensa; de tota manera, tenia clar que no volia ser només mare, però també que no volia continuar fent el mateix.” El tren va passar i el va agafar. Una mare que volia muntar una escoleta d’educació activa es va quedar sense sòcia i li ho va oferir. La llar d’infants va tancar, però Tata Inti va renéixer. La parella d’Aranda, el Ramon, hi ha treballat durant anys a l’ombra –ell fa les classes a Wad-Ras, per exemple– i acaba de deixar la feina. De moment, no té sou, però estan a a punt de constituir-se com a cooperativa de treball. “L’economia social i solidària és el model amb què ens sentim més còmodes, sent còmplices i part del canvi que necessitem com a societat”, reflexionen.
