Feina per a la competència
La botiga de motos Muro Motoservei, de Badalona, ha de renunciar a feines perquè no té prou mans
Falten electromecànics, carrossers i pintors
Costa trobar joves que es vulguin dedicar al sector i gent que sàpiga fer anar les màquines de diagnosi i altres innovacions
Els gremis reclamen que l’FP dual s’estengui més i més recursos per a les escoles
Quan en una empresa hi ha vacants per un permís o una punta de feina, no es poden cobrir de seguida
“Si ara mateix em portes dos joves que tinguin formació i sàpiguen com fer servir les màquines de diagnosi, els fitxo ara mateix”, assegura Tomás Muro, el propietari del taller de motos Muro Motoservei. Situada a Badalona, la botiga està especialitzada en motos de gran cilindrada i de competició. De fet, si venen conductors de motos més petites demanant una revisió o que els professionals de la botiga investiguin per què no s’engega el vehicle, molts cops Muro ha de rebutjar la feina. “Envio la gent a altres tallers, sí, sí, a la competència –emfasitza–, perquè no tinc prou mans.” Tenir més comandes li vindria molt bé perquè sobretot després de la crisi i ara que la gent remena tant per Internet buscant ofertes i les tarifes més barates, “els marges són petits i es guanya gràcies al volum”, però malgrat tot a vegades hi ha de renunciar. “No trobo personal, en tres anys he agafat i he acomiadat 18 persones”, argumenta Muro. “Potser és problema meu“, fa broma, però tot seguit reflexiona, ja seriós: “Pago bons sous, no treballem en dissabte, no exploto ningú...” Això sí, i això és el que costa trobar, “cal un apassionat de les motos, perquè t’has d’estar actualitzat i això requereix un plus personal que et motivi i que et faci arribar a casa i continuar llegint revistes per saber sobre els últims models i informar-te de la tecnologia que entra”.
Per a Muro, doncs, el primer problema és d’actitud i de vocació, però no l’únic. En primer lloc, creu que caldria donar més facilitats per reciclar professionals més grans, que ràpidament poden quedar desfasats. I, sobretot, s’ha de facilitar que els alumnes d’FP tinguin contacte amb les noves tecnologies. “Tot canvia molt ràpidament i les escoles no tenen prou pressupost”, reflexiona en línia amb els seus companys de professió i tots els que, en general, treballen en el món dels oficis qualificats.
En el cas d’aquest taller de motos, com que està especialitzat en motos de gran cilindrada i de competició, fa un gran esforç per estar al dia i tenir la màxima innovació. “Aquí tenim màquines de diagnosi, que ja són imprescindibles, però amb vista a l’any que ve invertiré 25.000 euros en una màquina que permet provar les motos de carreres.” Com explica Muro, un mecànic no pot comprovar al carrer que ha pogut arreglar aquell vehicle perquè l’hauria de fer arribar a una velocitat de 250 quilòmetres per hora, així que hi ha una màquina amb uns rodets que simulen el terra de competició i així es poden fer les proves. “És una inversió –indica– que no amortitzaré mai directament però sí indirectament, perquè si la tinc vindrà més gent, faran allà les revisions i també ho recomanaran als amics, el taller guanya nom i prestigi.” El propietari de la botiga badalonina recorda un cas que va tenir ja fa uns anys: “Va venir una moto molt singular a fer una reparació de 800 euros i els instruments que vaig haver de comprar me’n van costar 500, a més del munt de trucades que vaig haver de fer per documentar-me, però arran d’aquella visita van venir molts més clients.”
Amb aquestes ganes d’aprendre i de treballar, Muro podria agafar més comandes si fos més fàcil trobar personal qualificat i amb empenta. Al taller són quatre mecànics, un d’ells un noi de 19 anys que va fer les pràctiques de l’FP i es va quedar a la botiga. “És una joia –assegura Muro–, ja he dit a la seva escola que si en tenen un altre com ell, amb aquestes ganes de treballar, que me l’enviïn directament.” La joia es diu Adrià Marquès, és de Santa Coloma de Gramenet i fa un any i mig que va acabar el grau mitjà d’electromecànica a l’Institut Pompeu Fabra de Badalona. Coincideix amb el seu cap que per treballar en aquest sector has d’estar contínuament reciclant-te. “He vist molta gent que es pensaven que ja ho havien vist tot i que es tracta de fer revisions i ja està, però no només has de ser ràpid i eficaç sinó estar al dia, aprendre a fer servir les màquines més noves ajuda el taller a tenir més clients i a ser més eficient i també a mi, perquè em dona currículum.”
El dèficit de l’orientació
L’avi de Marquès era paleta i des de petit “remenava eines” i li cridaven molt l’atenció les bicis i, més endavant, les motos. De tota manera, no havia relacionat mai el món de la moto amb una possible sortida laboral, va ser la seva mare qui li va suggerir. “A l’escola no et donen prou informació sobre les sortides laborals i les opcions que hi ha, quan vaig acabar l’ESO em vaig haver de buscar les castanyes”, relata. Com molts altres estudiants, també parla de les limitacions de l’oferta educativa. “Vaig estudiar l’especialitat de cotxes perquè el grau públic de mecànica de motos es fa a molt pocs llocs, tot i que després sí que pots fer pràctiques en el món de les dues rodes.”
Com en molts altres sectors, el gran problema del motor també és que s’han jubilat treballadors molt qualificats i amb molta experiència i no hi ha prou planter. Ho explica Ramon Tejedor, assessor laboral del Gremi Provincial de Tallers de Reparació d’Automòbils de Barcelona. “Falta mà d’obra de mecànics, que ara en diem electromecànics, carrossers i pintors, qualsevol activitat relacionada amb l’activitat tècnica que es realitza al taller”, indica. Això implica que “si hi ha una vacant per cobrir una punta eventual de feina o un permís de paternitat no es pot cobrir en el curt termini”. I l’impacte és clar: més feina per als companys i/o menys per al taller. Com recorda Tejedor, en els últims anys de la crisi econòmica, com que sobretot no hi havia carrossers es fitxaven “al preu que fos”, però els marges són avui molt petits “i els costos de personal no es poden disparar”. A més, molts cops els tallers treballen amb companyies d’assegurances, que encara limiten més els pressupostos. “Hi ha tallers que davant d’aquesta situació prefereixen no créixer.”
L’altre gran hàndicap és el de la formació i el reciclatge. “Apostem per l’FP dual perquè és la manera d’estar en contacte amb la maquinària més nova, però actualment el nombre de centres que la imparteixen és insuficient”, destaca Tejedor. El gremi ha demanat una reunió amb el departament d’Ensenyament per exigir un desplegament més ampli de l’FP dual i més recursos. S’està en espera de la resposta. Molt crític amb l’FP i les reformes promeses és Pasqual Moya, president del Gremi de Reparació d’Automòbils de Terrassa. “Durant sis anys vaig estar treballant amb l’Institut Català de Qualificació Professional per definir currículums, i debatre cap on havia d’anar el sector i quan s’acostava el moment final van sortir interessos creuats i va quedar en no res”, denuncia. Com que actualment tots els mecànics han de saber fer anar l’oscil·loscopi, un instrument de mesura electrònic que serveix per fer una radiografia del cotxe, Moya va lluitar molt perquè s’incloguessin 40 hores de formació per aprendre com funcionava. “Em van dir que sí, però abans d’entrar al Parlament per sentir les conclusions del grup de treball em van dir que no es faria.”
Per a Moya, doncs, és bàsic connectar el món formatiu amb les necessitats reals del sector. “El cotxe elèctric s’ha de tenir previst, és clar, però és que avui en dia ja tot funciona amb electricitat i tot és molt canviant, el que avui estudies demà ja és obsolet”. “Hi ha pocs nanos formats i la formació dels pocs que hi ha és mínima”, lamenta. Després també hi ha el tema vocacional, un clàssic en el món dels oficis. “No sé com ho hem de vendre, però és que tothom té la idea que el taller és un lloc brut quan és net, l’entorn laborable és bo, tecnològicament és apassionant i el conveni del metall és el més car de l’Estat, són 1.300 euros al mes per 14 pagues.”
Falten mecànics, carrossers i pintors però també especialistes, gent que sàpiga utilitzar maquinària i eines molt concretes. El problema és que els gremis fan cursos d’aquestes especialitats que van molt buscades i no es poden fer perquè no hi ha prou gent apuntada. Bernabé García és cap de servei del grup Automoció 2000 a Barcelona, que té concessionaris de cotxes amb taller a la Zona Franca i el carrer Diputació de Barcelona i també a l’Hospitalet de Llobregat. Fa molts anys que fa de tutor dels nois que fan FP i van a fer pràctiques a casa seva. “Les escoles tenen el seu pressupost –reflexiona– i les tecnologies canvien tant que és impossible que l’escola estigui al dia, prou que ens costa als tallers.” És per això que és tan important, reivindica, la part de pràctiques que fan els alumnes i estendre l’FP dual, on un terç de les hores es passen a les empreses. Un cop al taller, indica, ja dependrà de cada centre, ja que n’hi ha amb més i menys accés a la tecnologia. En el cas d’Automoció 2000, explica, en ser concessionari de Jaguar, Land Rover i Ford estan molt al dia i tenen tot tipus de màquines i instrumentació.
García també fa de tutor del programa de formació i inserció que la Generalitat té amb l’institut públic Mare de Déu de la Mercè de la Zona Franca per a nois d’entre 16 i 17 anys d’entorns vulnerables. I és que, com reflexiona, en un país amb una taxa d’abandonament escolar tan alta i amb tants nois que estan en risc d’exclusió social, és una pena que és perdi tanta energia pel camí, ja que ben guiats podrien tenir una feina amb bones perspectives de futur.