Caixa Girona tornarà als orígens territorials

La decisió de Caixa Girona ha escandalitzat el món financer. Als uns els costa entendre-ho i ho veuen com un ridícul espantós. Als altres, lluny de passar vergonya, ho veuen com un acte de sobirania, de rebel·lió, d'orgull, contra el que s'entenia com una imposició del poder financer forà. Tothom defensa el mateix i té els mateixos objectius: la viabilitat financera, una empresa eficient i dimensionada en el mercat d'avui. Una empresa petita que competeix en un mercat delimitat, contra gegants. Una empresa més grossa, però no pas gegant, que competeix en un mercat més gros, però no pas global.

La votació final, en el consell d'administració de dimarts, s'atribueix a la sensació que Girona perdia poder financer i que el centre de decisió es traslladava al Vallès.

Tanmateix, aquesta percepció existeix des del començament. Es temia per la pèrdua d'identitat, de pes territorial, per la fundació, per la Fontana d'Or, per Cap Roig. Hi havia malfiança, malgrat que es digués que tindria un pes financer del 27 per cent, a més d'un pes del 30 per cent de la part comuna (75%) de l'obra social.

Al començament eren pocs, cinc, els que dubtaven. I només un, Jaume Torramadé, que va manifestar el toc d'alerta amb una abstenció. Cada decisió causava més malestar. Es tenia la sensació que tot venia de lluny i decidit sense intervenció gironina. El primer disgust el van tenir el 9 de desembre del 2009, quan es va acordar que el domicili social seria a Barcelona, en un «edifici noble» situat a la plaça Catalunya, número 9. Els gironins esperaven un gest.

Més tard, el 12 de febrer del 2010, es va fer públic que Unnim era el nom comercial de la nova caixa. Molts es van enfadar per la precipitació en l'elecció del nom i, sobretot, perquè s'hagués fet l'anunci públic abans no ho haguessin sabut els membres del consell d'administració.

Les notes conjuntes, especialment la del sistema informàtic, en què es va emfasitzar que per al sistema informàtic s'havia escollit la plataforma tecnològica que fins ara gestionava Caixa Terrassa, en lloc de destacar que s'estructuraria en dos centres d'explotació, un al Vallès i l'altre a Girona, i que tots dos funcionarien connectats permanentment en temps real i constituirien un sistema de backup avançat.

Creixia la creença que es produïa una invasió vallesana, una pinça entre Sabadell i Terrassa, eterns enemics, units per endur-se la caixa de Girona.

Mentre el calendari es complia, era complicat fer-se enrere en les decisions preses, però el malestar hi era. De safareig, n'hi havia i s'ha sabut de moviments perquè l'assemblea tombés la fusió. No s'esperava que passés com al País Basc, quan l'assemblea de la Kutxa va dir no a la fusió de les caixes basques.

«No ens hem plantejat aquesta eventualitat. Creiem que no ha de passar», va dir el director general de Caixa Girona, Jordi Blanch, en una entrevista a El Punt a principis de setembre del 2009.

«L'assemblea és l'òrgan sobirà, però confio en la responsabilitat personal de tots els seus membres, que tots ells volen el millor per a Caixa Girona», va ser la resposta del president, Manel Serra, en una altra entrevista a El Punt, a final del setembre del 2009.

L'escenari ha estat totalment diferent. No ha fet cap falta el vot de l'assemblea. El consell d'administració va dir no dimarts dia 9 de març del 2010, en una reunió extraordinària, en què s'havien d'aprovar unes modificacions intranscendents introduïdes pel Banc d'Espanya, la Comisión Nacional del Mercado de Valores i la UE. Aleshores, dels 18 membres amb dret a vot, només van fallar Lluís Sais (ERC), alcalde de la Bisbal, i l'empresari Pere Padrosa i Enric Montiel, secretari del consell, que eren de viatge. De ben segur, aquests tres s'haurien sumat als 9 vots en contra que hi va haver. Es van abstenir Sílvia Cortada, representant dels impositors; Joan Cuenca, de CCOO, i, paradoxalment, Jordi Blanch. Només van votar a favor Manel Serra i els socialistes Miquel Fañanàs i Consol Cantenys.