“Els pronòstics catastrofistes pel procés no s’han complert”

Aquestes previsions per al 2018 no s’han complert i alguns dels gabinets d’estudis ja ho han reconegut. Recordo un titular d’un diari econòmic espanyol sobre les previsions per aquest any: “El Col·legi d’Economistes contra tothom”. Doncs tot i això, nosaltres vàrem quedar curts. Imagina’t els altres. Nosaltres ja prevèiem que no succeiria el que es deia, que els pronòstics catastrofistes no serien reals. I s’ha confirmat.

No tan sols no ha succeït això, com alguns deien que passaria, sinó que la nostra economia ha continuat creixent més que la mitjana espanyola i europea. En el darrer trimestre de l’any passat hi va haver una frenada, sobretot al sector turístic, cosa lògica quan la CNN obria els informatius amb els incidents en els col·legis electorals, que s’afegien als atemptats de l’estiu i a la polèmica de la turismofòbia. Però en el primer semestre d’aquest any ja s’ha superat. Tampoc s’han complert els pronòstics que preveien una pèrdua de llocs de treball. La taxa d’atur de Catalunya és 4 punts per sota de l’espanyola.

Que l’estructura econòmica catalana permet resistir xocs puntuals, per durs que siguin, i que Catalunya continua essent un atractiu per a la localització industrial, tant la convencional com la més innovadora. Ho diuen els mitjans econòmics més importants d’Europa: és una de les zones europees més atractives per invertir.

La inestabilitat política no és un factor positiu, però som a la Unió Europea i el procés és europeista, pacífic i democràtic. És impensable que la solució al conflicte no seguirà els paràmetres habituals de la Unió Europea en un estat que n’és membre de ple dret des de fa anys. Tard o d’hora la UE haurà de participar en la negociació. No ho farà de bon grat perquè ja té prou problemes, però com diu aquell, “no tenim simpaties, ni antipaties: tenim interessos”. I amb el deute espanyol pel mig, si el conflicte no es resolgués bé podria arrossegar l’economia europea. Espanya no és Grècia.

Si mirem els últims quinze o vint anys abans de l’inici del procés, aquesta fuita de seus socials ja hi era. El poder polític té molta capacitat d’atracció i això es produeix tant a Espanya com a qualsevol lloc d’Europa. Hi ha una tendència, diguem-ne natural, de les empreses d’apropar-se on hi ha el poder polític, en aquest cas Madrid.

Les empreses que depenen del BOE per les concessions i les tarifes són les que s’apropen més al poder polític. I també les que depenen del mercat interior. El BOE sempre mana molt. És un instrument poderosíssim. És l’expressió màxima del poder. Et pot crear una dificultat o te la pot treure.

Amics, coneguts i saludats. Les grans empreses sempre han de tenir relacions. Una altra cosa és que això derivi cap a una perversió: que les influències econòmiques condicionin les decisions polítiques.

Òbviament hi ha hagut pressions i facilitats perquè les empreses marxessin. I de fet, el mateix que provoca això defensa la integritat de l’Estat espanyol però ho fa anant contra una part del seu territori, la qual cosa és un contrasentit espectacular.

És lògic. Catalunya és el seu marc natural i si ha de renovar concessions al nostre entorn, tenir la seu a Madrid seria estrany.

Moltes de les que han traslladat la seu tenien por del boicot. I d’altres l’han patit sense explicar-ho. Les més afectades són les que fan productes finals identificables amb Catalunya, com les alimentàries.

Capacitat de decisió, una cosa que és més important que tenir diners. I, naturalment, més recursos.

En el món hi ha estats molt més pobres i són sostenibles. Una altra cosa és el nivell de vida actual, que caldria mantenir amb aportacions durant el període d’adaptació. Això entraria en el paquet a negociar entre Espanya i Catalunya.