El dia que tot el país es va aturar

Dos dies després dels cops de porra, Catalunya va sortir al carrer. Escoles, instituts i universitats tancats, gairebé la majoria; botigues amb les persianes abaixades; centres de salut i hospitals en serveis mínims; carreteres tallades; retards en el transport públic, i més d’un milió de treballadors seguint la jornada de vaga –la més nombrosa des del 1988– van ajudar a transmetre la imatge d’aturada total.

N’hi va haver de tots colors: si al port de Barcelona l’activitat va ser inexistent, als aeroports no es va veure afectat cap vol. Tampoc es va interrompre la producció en grans empreses de l’àrea de Barcelona com ara Seat, Nissan i Grífols, però és cert que la demanda d’energia elèctrica va descendir en comparació amb un dia normal.

“És complicat de dir, que es va aturar el país”, reflexiona David Garrofé, secretari general de la patronal Cecot, tot i que assumeix que “molta gent es va aturar i la sensació d’aturada va ser general”. Al seu dia, les patronals Cecot i Pimec van xifrar el seguiment a les empreses en un percentatge d’entre el 85% i el 88%. El mateix Garrofé reconeix que va tenir lloc una cosa mai vista fins aleshores: “Va ser l’empresari el que va decidir tancar aquell dia i el que va dir als treballadors que ja pagaria ell mateix la jornada de la seva butxaca.” Va passar en moltes petites i mitjanes empreses, en què el cost de la vaga el va assumir la direcció, els propietaris.

Però qui va organitzar l’aturada? D’una banda, la convocatòria de vaga la van demanar sindicats d’esquerres, entre els quals hi havia la Intersindical-CSC i la CGT, així com la IAC, Ustec i COS. La voluntat era fer una vaga de fins a deu dies, que començaria el dia 3 d’octubre i que s’allargaria durant la setmana. Però la proposta no va prosperar. “Molts vam pensar que una vaga tan llarga era disparar-nos un tret al peu”, reflexiona Garrofé. Així, finalment, només es va convocar una jornada de vaga, la del dia 3.

La Cecot, que formava part de l’anomenada Taula per la Democràcia, en la qual convergien aquells dies les entitats socials i econòmiques del país per prendre posició a favor del dret a decidir, s’estimava més “una altra resposta que convingués més al país”. També integraven la Taula per la Democràcia els sindicats majoritaris, CCOO i la UGT, que finalment van pactar amb la resta d’entitats l’aturada d’una hora als centres de treball (preferiblement al migdia, però deixaven que direcció i treballadors decidissin quina era la millor hora).

Així doncs, els sindicats i les patronals van fer una crida a parar durant una hora i els sindicats minoritaris, a fer vaga tot el dia.

“El 3-O no estava previst”, recorda Garrofé. “No s’havia planificat, però el dia 1 al migdia va passar tot i hi va haver una situació anormal com no s’havia vist mai”, diu. Amb una sensació d’injustícia creixent entre la població, la Taula per la Democràcia es va reunir per veure quina “resposta cívica”, segons el directiu de la Cecot, s’havia de donar als cops de porra.

Sergi Perelló, vicesecretari segon de la Intersindical-CSC, explica que el 3-O va servir per demostrar que “en aquest país es pot convocar una vaga i una mobilització sense el concurs dels dos sindicats majoritaris”, la qual cosa “és important a l’hora de plantejar si calen altres opcions sindicals en el context que tenim”. “Es va fer la vaga del 3-O amb gairebé l’oposició de la cúpula de CCOO i la UGT, però amb el suport important d’una part de les seves bases, que van fer que la convocatòria tingués molt seguiment”, segons Perelló. “Nosaltres ho vam fer per responsabilitat, per la defensa de les llibertats i la democràcia i contra la repressió. Però hi va haver molts impediments de les direccions dels grans sindicats”, recorda Perelló.

Per Garrofé, quan la Taula per la Democràcia va rebre la proposta de fer una vaga general, “estava tot molt en l’aire; la incertesa era total, i la direcció de la incertesa era encara més gran”, explica. Com que ni CCOO ni la UGT van agafar la responsabilitat de la convocatòria de vaga, es van generar dubtes entre la resta d’entitats. “Era un moviment popular indignat que el que volia era donar una resposta, però que no tenia experiència en fets similars”, reflexiona Garrofé.

El vicesecretari segon de la Intersindical, Sergi Perelló, opina que, si haguessin tingut el suport de CCOO i la UGT, l’impacte sobre la vaga hauria estat encara més gran. De tota manera, la posició explícita de la Intersindical a favor de la independència i la República ha fet que, des del 3-O, tot i ser un sindicat minoritari, tingui més reconeixement. “Des del novembre fins ara, hem guanyat 1.200 afiliats i nova representació en moltes empreses”, diu Perelló.

Al seu moment, el secretari general de CCOO, Javier Pacheco, s’havia justificat dient que la del 3-O no era “ni una vaga ni un tancament patronal, sinó una resposta a les agressions” que s’havien produït i que no es podien “tolerar”. Per la seva banda, el secretari general de la UGT a Catalunya, Camil Ros, declarava a la premsa a l’hora de fer el balanç de la jornada que l’aturada havia estat un èxit, i matisava que “en cap cas era una vaga general tradicional, sinó una acció pactada per sindicats, algunes patronals i entitats socials per donar una resposta democràtica i cívica a la violència exercida per la policia a les ordres del govern del PP”. Per Garrofé, una vaga general és un instrument “d’elevadíssima excepcionalitat” i, si se n’abusa, es desvirtua.