La lògica dels negocis

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va ratificar l’acord de venda d’armes a l’Aràbia Saudita, ja que estava dins de “la lògica dels negocis”, si es tenia en compte que la venda estava condicionada a uns importants contractes a favor d’empreses espanyoles que no tenen res a veure amb les armes. Ho va dir sense entusiasme. Era el polític socialista supeditat a les normes d’un sistema capitalista que no li agrada, però que accepta.

Fa poques setmanes –9 d’octubre– escrivia sobre el comerç d’armes i els problemes polítics que planteja al govern espanyol, quan aquella venda està condicionada a uns contractes sobre la construcció d’uns vaixells militars que donaran una feina honorable a uns quants milers de treballadors i un negoci també honorable a uns inversors –el ferrocarril de Riad a la Meca–. És així com el govern socialista ha donat el vistiplau a la venda d’armes i ho ha justificat amb la lògica dels negocis –pensant en els inversors– i en la vàlua d’uns contractes de treball en una zona amb una elevada taxa d’atur, Cadis.

Aquest fet és una bona mostra de les contradiccions del sistema econòmic capitalista, que he qualificat d’estat agònic en un llibre que acabo de publicar. A veure si em puc fer entendre: la concessió d’uns contractes milionaris que dona en aquest cas l’Aràbia Saudita, molt buscats per les empreses espanyoles en una correcta actuació empresarial, no es concedirien si l’Estat espanyol no vengués les armes a un estat dictatorial, transgressor dels drets humans, que ha utilitzat les armes comprades anteriorment per fer una autèntica carnisseria al Iemen, inclòs el bombardeig d’un autocar de nens que anaven a l’escola, morts tots ells. És clar que el govern saudita es va excusar, dient que havia estat un error i que d’errors tots en cometem.

En el món en què vivim fem allò de confundir la gimnasia con la magnesia, com s’acostuma a dir en castellà. La venda d’armes s’hauria d’anul·lar, perquè no hi ha res que valgui la mort d’un innocent, sigui nen, home o dona. De fet, hi ha estats que no els han venut armes per motius ètics. Aquesta venda d’armes no té res a veure amb el rendiment d’unes inversions en un ferrocarril o en uns contractes de treball a les drassanes de Cadis. Una alternativa vàlida seria comprar pomes a canvi de peres o de maquinària industrial. Les armes només es poden produir per a consum propi: les de l’exèrcit i forces de seguretat, i només es poden vendre a estats democràtics que no pretenen utilitzar-les envaint l’estat veí o matant els que no pensen com ells, en el pla polític, religiós o social. Però la magnesia està tan barrejada amb la gimnasia que el govern socialista de Pedro Sánchez, i no cal dir el de Mariano Rajoy, no gosen plantar cara a les vagues i a l’atur que els arribarien de la badia de Cadis i a la protesta de banquers i empresaris que veurien perdut un projecte. L’operació de què parlo es repeteix dotzenes de vegades cada any a tot el món. I no hi haurà solució fins que els màxims poders polítics no imposin les restriccions que calguin a intercanvis que s’entenen molt bé en un àmbit individual. Algú vendria un rifle a una persona, que possiblement l’utilitzaria per matar veïns seus, indiscriminadament, a canvi que el comprador li comprés deu sacs de patates?

La solució a aquests problemes, propis del sistema capitalista, només es pot trobar en solucions que es poden qualificar d’ètiques, però també de racionals, segons els criteris que tota persona civilitzada té i practica en un aspecte individual.