La banca sempre guanya
La reputació del sector financer està sota mínims entre l’opinió pública
Un seguit d’escàndols en què les entitats se n’han sortit prou bé indiquen que o bé la sort o bé els poders els són propicis
Només el cas de Rodrigo Rato sembla que desmenteix aquest favoritisme
Diuen que si veiem un banquer llançant-se per una finestra, hi hem d’anar al darrere, perquè allà baix hi ha diners. A banda de recomanacions extremes i de la coneguda frase de crupier “la banca guanya”, la percepció dels ciutadans és que les entitats financeres aconsegueixen sortir airoses amb relativa facilitat de la successió de polèmiques i fins i tot d’escàndols per irregularitats manifestes que les han envoltat en les últimes dècades.
Ara que teòricament estem superant la crisi més crua i més perllongada de la història del capitalisme, la sensació general és que es va iniciar en el sector financer, però que, a diferència de la gent del carrer –hipotecats, desnonats i fins i tot petits inversors–, a la torre d’ivori dels bancs no hi ha hagut gaires víctimes, més enllà de l’encausament d’alguns directius de caixes d’estalvis, que van eludir la presó amb diners i, això sí, la peça de caça major que és l’exministre d’Economia Rodrigo Rato, que, almenys de moment, és a la garjola.
No fa gaires dies, el conseller delegat del Banc Sabadell, Jaume Guardiola, admetia que els bancs tenen un problema amb la seva reputació i que han de treballar per millorar-ho. Fins i tot es va permetre una digressió irònica assegurant que “la gent està empipada amb la banca quan l’embolic el van muntar les caixes d’estalvis”.
Sigui com sigui, el sector està sota mínims en el termòmetre de l’opinió pública. L’última entrega, que reforça aquesta percepció, ha estat aquesta mateixa setmana, amb l’empatoll judicial protagonitzat pel Tribunal Suprem, que, naufragant entre les seves pròpies sales i el ple, ha al·legat raons “socials” i no pas legals o judicials per fer-se enrere i revisar l’atribució d’un impost que feia poc s’havia adjudicat a la banca. Ha calgut un reial decret llei per endreçar el fiasco. I, tanmateix, els hipotecats que confiaven a recuperar els diners que havien abonat de més amb una retroactivitat –aquesta sí, legal– de quatre anys s’han quedat amb un pam de nas.
Nova jugada rodona per als bancs, que en el pitjor dels casos podran fer repercutir el cost de l’impost en les condicions de la hipoteca, i en el millor, aconseguir que sigui tot el sector el que ho faci i es passin pel folre del caixer automàtic la consagrada llei de l’oferta i la demanda que regeix la competència. Abans, però, d’aquest enrenou recent, n’hi ha hagut d’altres, que, sense voluntat exhaustiva, recollim aquí.
Nou mil operacions opaques al fisc
Va ser el Suprem el tribunal que, ara fa uns deu anys, ja va protagonitzar una altra pirueta que es va saldar a favor de la banca, en aquest cas a favor de l’aleshores president del Banc Santander, Emilio Botín. La polèmica va donar nom a l’anomenada “doctrina Botín”, que va permetre al banquer esquivar ser jutjat pel cas de les cessions de crèdit del seu banc. Les cessions de crèdit són una forma alambinada d’inversió, que, resumint-ho molt, permetia que l’entitat traspassés a una tercera persona el risc d’un crèdit de manera que s’evitava el pagament de les retencions corresponents d’Hisenda. El Santander en va fer milers, d’aquestes operacions, entre els anys 1987 i 1991, per valor d’uns 2.584 milions d’euros, i Hisenda va deixar d’ingressar més de 870 milions. Tot i que el banc va pagar el deute, es van descobrir irregularitats en més de 9.000 operacions, amb jocs de titularitat que les feien opaques al fisc. El Suprem es va treure de la màniga de la toga que un individu no pot ser jutjat si, a més de l’acusació popular, no hi ha una acusació del ministeri públic o de la víctima del delicte. Botín se’n va sortir. Un any més tard, el mateix Suprem va oficiar la “doctrina Atutxa”, que afectava l’aleshores president del Parlament basc, Juan María Atutxa, que, juntament amb dos membres més de la mesa d’aquella cambra, va ser condemnat a un any d’inhabilitació i a una multa de 12.000 euros, tot i que només hi havia una acusació popular del “sindicat” Manos Limpias. El Suprem va argüir que s’afectaven “béns de titularitat col·lectiva o de naturalesa difusa” i es va celebrar la vista, tot i que la Cort d’Estrasburg ha condemnat Espanya per aquesta decisió, que havia acabat arxivada pel Constitucional. Els salts entre “doctrines” van continuar amb el cas Nóos i la infanta Cristina, i val a dir que els arguments del TJUE es podrien aplicar a alguns polítics catalans condemnats per “desobediència a l’autoritat judicial”, però això són figues d’un altre paner...
