Assegurances de vida o una eina per evadir impostos?

Si anem unes dècades enrere, quan encara es comptaven els diners en pessetes, el cas de les primes úniques va romandre encallat al Suprem durant més de dues dècades, des d’abans dels noranta fins a ben passat el tombant del mil·lenni. Una prima única és una modalitat d’assegurança de vida que, en comptes de pagar-se mitjançant quotes periòdiques com acostuma a ser habitual, s’abona tota de cop. El tema de les primes úniques sempre ha estat una mica tabú en els àmbits dels executius financers, perquè, per la seva formulació, era un producte que, entre altres problemes, tenia un cert èxit entre els que volien canalitzar diner provinent de fonts tèrboles.

Aquestes primes es van comercialitzar profusament durant els anys vuitanta per part de grans grups financers com La Caixa (ara CaixaBank després de diverses mutacions), el Santander i el BBVA, també molt canviats actualment quant a volum. La font de la controvèrsia sobre les primes úniques va ser la discrepància de criteris. Segons les asseguradores, majoritàriament filials dels bancs, com que es tractava d’una fórmula asseguradora, segons la normativa vigent, aquestes pòlisses no havien de tenir retencions fiscals.

Hisenda això no ho veia pas tan clar, perquè, segons la seva anàlisi, les primes úniques eren un producte financer, com ara un dipòsit a termini, que donava rendiments de capital, i que, per tant, havien de pagar els impostos que pertocaven. Les actes d’inspecció d’Hisenda implicaven gairebé 1.400 milions d’euros que calia pagar. Els diferents recursos que es van interposar a la causa van anar aprimant aquesta quantitat fins que finalment els bancs en van abonar tan sols una setena part. La reforma de la llei general tributària del 1995, que alguns consideren que es va fer ad hoc per al tema, va deixatar les sancions, com també havia funcionat a favor dels bancs la pugna entre dues direccions generals, la de Tributs, que reclamava els diners, i la d’Assegurances, que minimitzava el problema.

Per posar-ne només un exemple, Euroseguros, filial del BBVA, va ser reclamat per Hisenda per valor de 220 milions d’euros. L’entitat va esperar i l’Audiencia Nacional va sentenciar el 1997 que els càlculs de la reclamació s’havien de fer d’una altra manera. Així que, de 220 milions, Euroseguros en va passar a deure uns 70, que, finalment, i després de dos recursos al Tribunal Suprem i a l’Audiencia Nacional, no van arribar als 54 milions pagats. La Caixa –amb el director general d’aleshores, Josep Vilarasau, cridat a declarar davant del jutge– va formalitzar fins a 400.000 primes úniques, el volum més gran del sector, per les quals va abonar 96 milions, perquè la resta del que se li va reclamar fiscalment en un principi, uns 240 milions, segons algunes fonts, perquè la xifra és imprecisa, va prescriure o va ser impugnat i anul·lat.