Maleït atur

L’escriptor mallorquí Baltasar Porcel em va explicar aquesta història, que em va molt bé per parlar, després, dels problemes de l’atur. Porcel va formar part d’una de les primeres missions comercials espanyoles que van visitar la Xina de Mao Tse-tung. Les visites que feien a les meravelles del règim comunista xinès estaven totes ben controlades. D’entrada, els van dir que a la Xina no hi havia atur, gràcies al socialisme i al Llibre roig de Mao. Al cap d’uns dies, van visitar una granja agrícola. Era temps de sega i hi havia dotzenes de segadors que tallaven el blat amb la falç, com els nostres avis. Porcel va veure com en un taller veí hi havia màquines modernes per segar i per fer la collita, totes noves de trinca. El govern xinès aplicava el sistema de l’atur simulat o de l’ocupació falsa.

Tant el sistema capitalista com el socialista tenen una taxa d’atur. Si les coses van bé en l’economia, el percentatge pot estar al voltant del 4,5% o el 6% de la població activa. Una economia en creixement va incorporant noves màquines i nous sistemes de distribució, que deixen sense feina els obrers que substitueixen. Al cap de poc, l’augment de la productivitat que se’n deriva crea nous llocs de treball, que no seran ocupats pels anteriors desocupats, sinó per obrers amb més coneixements o amb més capacitat.

Si la taxa de desocupació o d’atur està per sobre del 4,5% o el 6%, és que l’economia no està ben estructurada o hi ha una mala distribució de l’oferta i la demanda. Una de les causes més freqüents d’aquesta desestructuració és la baixa formació laboral, en un moment en què la maquinària i els sistemes de treball canvien força. Els que perden la feina són els menys formats, que són també els més pobres.

És fàcil entendre-ho si pensem que es comença a parlar seriosament de robòtica. En una fàbrica d’automòbils, els robots ja tenen la seva importància. Fan la feina que feien els obrers, i millor. No demanen vacances, ni augments salarials, ni millors condicions de treball ni pensions assegurades. En canvi, la fàbrica d’automòbils necessita enginyers que controlin els robots i que els arreglin quan s’espatllen. Però els obrers que pintaven els cotxes, ara a càrrec dels robots, no poden substituir la feina dels enginyers per raons òbvies.

La conclusió de tot això és que la formació professional és absolutament necessària si volem augmentar la producció i reduir els problemes laborals. En un futur no gaire llunyà, ens podem imaginar que les fàbriques funcionaran amb robots, que segurament també portaran la comptabilitat de l’empresa. El cervell i les mans humanes es limitaran als càrrecs directius, als responsables de la robòtica utilitzada i al departament comercial i de publicitat. Que els obrers es preparin per deixar de ser-ho, gràcies a la cultura i al coneixements adquirits. Avui un obrer no sap qui era Wagner, ni Beethoven ni Dante. Amb un nivell de cultura i de coneixements, la humanitat –molt més abundant que ara– estarà en condicions de fer meravelles.

La solució no és solament la cultura i els coneixements. Si volem créixer, sense atzucacs, sense camins sense sortida, sense guerres, només podrem fer-ho si la millora dels homes i les dones del nostre món està acompanyada d’un sentiment de germanor col·lectiva. És més difícil això que entendre la teoria de la relativitat d’Einstein, però és indispensable. D’altra manera, potser avançarem, però a batzegades, dos passes endavant i una enrere, lentament i amb un mal humor extraordinari.