Economia

matèries primeres

La mineria, d’activitat maleïda a afer estratègic

La UE vol que s’obrin jaciments per reduir la dependència en matèries primeres crítiques incrementant la producció interna

Geòlegs i enginyers són pessimistes sobre la possibilitat d’explotar recursos a Catalunya si es demostra que n’hi ha

La direcció general d’Indústria estudia la presència de minerals d’interès en velles mines
Europa no pot deixar de dependre de la Xina si vol mantenir el calendari de la transició energètica
Melgarejo (UB) afirma que a Catalunya hi hauria platí fàcil d’explotar amb un impacte reduït La reforma de la llei de mines –l’actual és del 1973– preveu reduir el temps de les concessions

L’economia mundial, a mesura que es vagi descarbonitzant i digitalitzant, necessitarà menys minerals fòssils (petroli, gas i carbó), responsables de l’escalfament global, i demanarà progressivament més altres recursos naturals. Quins? Per exemple el cobalt i el liti, per a les bateries elèctriques; el gal·li, per a les cèl·lules fotovoltaiques; el niobi, per als molins de vent, o el platí, per a les piles de combustible. Aquests elements formen part d’una llista de 34 matèries primeres fonamentals, que la UE ha elevat a la categoria de crítiques basant-se en dos criteris: la seva transcendència econòmica per al continent i el seu risc de subministrament. És una llista que es va actualitzant periòdicament i no és la mateixa per a tot el planeta: els Estats Units o la Xina tenen la seva (en el cas xinès es considera crític la potassa, de la qual les mines del Bages són un dels centres de producció més importants del món).

El que sí que és compartit és l’interès per les anomenades “terres rares”, un conjunt de 17 elements de la taula periòdica que alguns han batejat com l’or verd, perquè tenen unes propietats que les fan fonamentals per a la transició en curs. El fet és que la Xina té el domini mundial de l’extracció i el processament d’aquests elements i el paper d’Europa és residual, això mentre la demanda mundial d’aquestes matèries va creixent molt ràpidament. És difícil de predir, però es calcula que les necessitats futures podrien multiplicar entre quatre i sis vegades l’actual en l’horitzó del 2040; ara bé, el liti es multiplicaria per 42, el cobalt, per 21, el níquel, per 19 i les terres rares, per 7.

La idea de fons és que la transició digital i energètica comporta una transició extractiva que dibuixa un nou mapa de països productors que estan cridats a tenir un paper clau en la transició geopolítica al món. “Les matèries primeres crítiques tenen un rol fonamental en la competició entre els Estats Units i la Xina pel lideratge mundial, i la Unió Europea està assumint a poc a poc que no se’n pot despenjar”, apunta Víctor Burguete, investigador sènior del Cidob.

En aquest sentit, la pandèmia de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna han significat per a la UE una lliçó sobre la importància de ser resilient per fer front a situacions adverses. Els europeus vam descobrir que no teníem fàbriques de mascaretes ni d’equips de protecció individual ni de xips i, de retruc, l’enorme dependència dels minerals crítics. Per això les institucions de la UE han definit un pla –que finalment ha adoptat la forma d’iniciativa legislativa– que es basa a diversificar les fonts, assegurar les cadenes de subministrament i extreure i transformar més mineral a casa.

Àrids i argiles.

Però a Europa ens agafa amb el peu canviat. Perquè des dels anys seixanta del segle XX la indústria extractiva i de processament s’ha anant deslocalitzant. En concret, a Catalunya, de les mines de metalls ja no en queda res i de les no metàl·liques resten bàsicament les extraccions d’àrids i argiles per a la construcció, mines de potassa a banda, que seria l’última explotació de “primera divisió” que resta.

I els intents d’explorar nous jaciments han estat tallats de soca-rel. El 2017 una empresa minera australiana anomenada Apollo Minerals va voler estudiar una veta de tungstè i or a Salau, en una zona protegida del Parc Natural de l’Alt Pirineu, i va desistir-ne arran de l’oposició ecologista i veïnal. “La mineria necessita el territori, però és una activitat molt estigmatitzada i el bloqueig social és total”, lamenta Lluís Sanmiquel, professor d’enginyeria minera de l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa (Epsem).

No sempre ha estat així. A Catalunya hi ha censades unes 40.000 excavacions mineres, sobretot a les comarques del sud, que parlen d’un passat gloriós de l’activitat i de l’oblit posterior. “Ens han dit que els catalans no som miners i ens ho hem cregut, però hi ha una cultura i una tradició antiquíssimes, i és una activitat que ha tingut un pes important a la societat tot i que l’hàgim oblidat”, es queixa Joan Carles Melgarejo, professor del departament de mineralogia de la Universitat de Barcelona (UB).

Més enllà del testimoni que aquest passat ha deixat en el terreny, el cert és que a Catalunya falta un coneixement real del seu potencial miner actualitzat amb les necessitats presents. De fet, els geòlegs asseguren que només s’ha començat a gratar la punta de l’iceberg. ¿Però hi ha la voluntat d’esbrinar-lo? La versió oficial és que sí. La direcció general d’Indústria de la Generalitat va iniciar el 2022 un projecte centrat en els antics aprofitaments miners de Catalunya per tal d’establir una valoració de les possibilitats que puguin oferir: “El projecte es troba en una primera fase d’identificació d’antigues explotacions mineres a priori favorables i, en properes fases, es pretén geocaracteritzar aquests antics dominis miners per conèixer, si fos el cas, la presència i la quantitat de matèries primeres minerals d’interès d’acord amb els criteris de la Comissió Europea”, expliquen per escrit. La direcció general d’Indústria se centra en els dipòsits d’antigues explotacions, que en el seu moment es van descartar però que poden contenir minerals ara preuats.

Resulta més interessant preguntar als geòlegs, que al cap i a la fi han fet exploracions sobre el terreny des de fa molts anys i han connectat amb la memòria popular dels habitants, que sovint conserva el record del passat miner. En aquest sentit, Melgarejo, que ha investigat la presència de minerals crítics i terres rares a casa nostra i en altres països, explica que tradicionalment la troballa de jaciments s’ha fet partint de patrons geològics sobre la composició de les roques, que anticipen la presència de plata, coure, or o altres metalls més clàssics. Els geòlegs catalans han portat aquest coneixement ancestral a altres parts del món i han comprovat que també es compleixen i, a més, han descobert que hi ha altres patrons desconeguts a casa nostra que obren noves vies d’exploració. Partint d’aquesta troballa, Melgarejo afirma que a Catalunya hi ha grans potencialitats de trobar platinoids, o elements del grup del platí (ruteni, rodi, pal·ladi, osmi, iridi i platí), que formen part de la llista de matèries primeres crítiques de la UE. “Històricament es deia que es trobaven en roques que no són a Catalunya, però ara sabem que també estan associats a formacions que sí que són a casa nostra, tot i que mai s’ha fet un sondatge, però sé on se’n poden trobar i seria fàcil d’explotar amb un cost i un impacte molt reduïts”, explica. Actualment Sud-àfrica subministra el 71% del platí que importa la UE i un percentatge superior d’iridi, rodi i ruteni. De la mateixa manera, sospita que també hi ha altres elements crítics com ara terres rares, cobalt i níquel en condicions per ser explotats.

En tot cas, queda clar que cal posar al dia el coneixement, sobretot respecte a les terres rares. El qualificatiu “rares” té a veure amb el fet que en el moment de ser descobertes eren escasses en estat natural, però ara se sap que són relativament abundants; però es diu que solen estar presents en baixes concentracions i molt barrejades, per la qual cosa cal remoure molta terra i fer servir molta energia i aigua per separar-les. També se’ls atribueix el fet que solen venir associades a minerals radioactius i contaminants.

Tot plegat ha fet despertar un cert activisme internacional preventiu respecte a aquests minerals, pels perills mediambientals i de salut pública que pot comportar l’extracció negligent. Així, per exemple, l’Atles de Justícia Ambiental és una iniciativa d’un grup de recerca de l’Institut de Ciències i Tecnologies Ambientals de la UAB que documenta conflictes ambientals a tot el món com a conseqüència de diferents activitats humanes com ara la mineria. “En deu anys hem documentat uns 4.000 casos”, explica Mariana Walter, investigadora del grup, que darrerament ha estat dedicada als casos relacionats amb les terres rares. Walter explica que s’estan reunint els ingredients per a un boom en el mercat de les terres rares i, en general, dels minerals crítics, per la previsió d’una alta demanda i una baixa oferta que farà augmentar els preus. Tot això, en un context de “guerra freda” entre potències pel seu control, apunta a “un agreujament i la creació de noves zones de sacrifici on es destrueixen les comunitats i els ecosistemes propers als llocs d’extracció o processament del material”, segons recull un document en què ha participat la investigadora.

De moment, Walter explica que els projectes existents d’extracció de terres rares al món s’estan concentrant en el material de descart de mines en explotació o ja abandonades dedicades a un altre mineral, però a mesura que la pressió de la demanda augmenti s’obriran noves mines: “Abans de plantejar quants quilos de terres rares, de liti o d’altres minerals crítics seran necessaris, cal repensar els escenaris de demanda per reduir-ne el consum, estudiant els processos de disseny industrial per facilitar el reciclatge o canviant coses com ara la nostra mobilitat. Té sentit mantenir un mercat d’una persona, un cotxe?”, es pregunta.

Moltes febleses.

Això últim és especialment interessant perquè, com assenyala Mariano Marzo, professor emèrit de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB i director de la càtedra de transició energètica UB-Fundació Repsol, la transició extractiva no es limita a substituir unes mines o pous per altres en altres parts del món, sinó que presenta moltes febleses, entre les quals un possible escanyament de l’oferta. Cal pensar que engegar una activitat extractiva pot significar fins a una dècada de preliminars, i la inversió és prudent. Però no només és per la falta de projectes de noves mines: “A curt termini no hi ha carestia geològica, però la qualitat declinarà ràpidament”, va afirmar Marzo en el marc d’unes jornades del Col·legi d’Economistes el novembre passat.

Al respecte, la professora d’enginyeria mecànica de la Universitat de Saragossa Alicia Valero ha llançat un crit d’alerta sobre els riscos d’abraçar una economia condemnada per l’escassesa dels minerals que necessita. Coautora amb el seu pare, Antonio Valero, del llibre Thanatia. Los límites minerales del planeta, Valero pensa que alguns d’aquests elements crítics ja haurien superat el pic d’extracció.

Elevada detecció.

Però el professor Joan Carles Melgarejo no està d’acord amb aquesta i altres afirmacions sobre les terres rares. Basa les seves apreciacions en sondejos en què participa des de fa anys en diverses parts del món com ara Angola. En aquest país africà, el professor de la UB ha trobat jaciments amb una altíssima concentració de terres rares, de fins al 40%, i acompanya l’afirmació amb dades de mostres i percentatges de presència d’alguns minerals que avalen aquesta alta manifestació. En aquest mateix sentit, també refusa les estimacions pessimistes sobre les reserves d’aquests minerals, i tanca el debat amb una afirmació sense ambages: “N’hi ha molt i es poden trobar en grans concentracions.” Defensor de la mineria, el professor de geologia reconeix que sobre ella pesa l’estigma de ser una “activitat maleïda”, però refusa que sigui essencialment nociva i insisteix que “una altra mineria és possible”: “Hi ha moltes maneres de fer les coses: la mineria, com l’agricultura i totes les activitats humanes, pot generar problemes si no es fa bé.”

Mapa de conflictes.

L’Atlas de Justícia Ambiental ha documentat violacions dels drets de comunitats locals i amenaces al defensor del medi ambient en explotacions de terres rares a Madagascar, el Brasil, l’Índia, Suècia o Finlàndia. La queixa més freqüent que recull el mapa de conflictes és la manca de transparència o d’espais de participació adequats de les comunitats. En aquest sentit, hi ha ressenyats dos casos a l’Estat espanyol on hi ha projectes en fases preliminars: a Campos de Montiel (Castella-la Manxa) i a Monte Galineiro (Galícia).

Sobre els conflictes que la mineria genera en el territori, Melgarejo proporciona una visió diferent: el seu grup de treball de geologia està donant suport a petites comunitats mineres en diverses parts del món: “Hi ha centenars de milions de persones al món que es dediquen a la petita mineria artesanal per a les quals el fet de no comptar amb l’adequat suport científic i tècnic genera problemes”, afirma.

Així, mentre alguns col·lectius conservacionistes es mantenen vigilants per evitar que els nous interessos miners afectin espais naturals de gran valor, els geòlegs, amoïnats pel bloqueig de la mineria a casa nostra, comencen a demanar la creació de parcs de preservació minera, en àrees en què se sap que hi ha recursos. La seva protecció tindria l’objectiu d’impedir que es dediqui a altres usos: “A aquest pas, ens podríem trobar que, en cas contrari, en un futur no tindríem materials ni per a la construcció”, diu Melgarejo. Cal pensar que aquí l’activitat extractiva està vinculada en gran mesura a la construcció.

Geòlegs, enginyers de mines i altres professionals del sector no han rebaixat el seu pessimisme sobre el retorn de l’activitat extractiva a Europa malgrat el missatges pro mineria que arriben des de Brussel·les. Ans al contrari, són del parer que qualsevol canvi anirà en contra dels seus interessos. De raons no els en falten. Pendent des de l’anterior legislatura, a Espanya hi ha una reforma de la llei de mines –l’actual data del 1973– que no agrada al col·lectiu. L’element de discòrdia és el temps de les concessions mineres, que actualment és de 30 anys, prorrogables en terminis iguals fins a un màxim de 90 anys, que es reduiria considerablement: “És una manera de rematar l’activitat perquè ningú voldrà invertir-hi”, vaticina Sanmiquel.

Mina de liti a Sèrbia.

L’oposició social contra la mineria és present a tot Europa. El 2022, la multinacional minera anglo-australiana Rio Tinto Group va veure com el govern serbi revocava la llicència d’explotació de la mina de liti més important d’Europa a la vall de Jadar, després de la mobilització de grups ecologistes, pagesos locals i moviments veïnals. Càceres (Extremadura) podria agafar el relleu de Sèrbia com a principal productor europeu de liti, però el projecte miner també té la població en contra. Ara fa un any, Suècia anunciava el descobriment d’un gran dipòsit de metalls i terres rares a la ciutat de Kiruna, molt al nord, a l’àrtic, on ja existeix una explotació de ferro. S’hauria de traslladar una localitat sencera, però també afecta la ruta de pastura dels rens dels sami, un poble indígena, que ja han expressat una oposició frontal a la nova mina.

Tot plegat dibuixa un escenari, almenys pel que fa a l’objectiu de la UE de reduir la dependència exterior, ben poc creïble. Sobretot si es té en compte l’ambició de Brussel·les respecte als terminis per descarbonitzar l’economia. “No n’hi ha prou proclamant que hem de transitar d’A a B i apressant a accelerar el pas: cal elaborar un full de ruta viable, precís i verificable”, ha dit Mariano Marzo. “La UE hauria d’anar per feina i bolcar-se de ple en aquesta qüestió, fent recerca tàctica als llocs on se sap bé que hi ha recursos a Europa o als països que considera accessibles”, recomana Joan Carles Melgarejo.

Per a l’expert en geopolítica global i seguretat Víctor Burguete, quan la llei europea de matèries primeres crítiques marca com a objectiu d’extracció un 10%, partint de menys del 5%, ja està reconeixent que aspira a ben poc: “Europa ha renunciat a explotar la seva riquesa minera, ho va fer amb els minerals fòssils i ara ho està fent amb els minerals que necessita per a la transformació de l’economia”, afirma.

Per això, la UE estaria reforçant les seves aliances internacionals i diversificant els seus focus de producció. En aquest sentit, el 2022 va tenir lloc l’actualització de l’acord comercial amb Xile, que facilitava a les empreses europees l’accés al liti d’aquest país, segon productor mundial, amb una quarta part del total. I així també s’ha d’interpretar la iniciativa Global Gateway, de la Comissió Europea, basada en la cooperació al desenvolupament en països tercers però que també vol reforçar vincles a Àfrica, Àsia o l’Amèrica Llatina.

No més del 65%.

Ara bé, la pregunta és si això és suficient per fer una transició energètica a la velocitat a què Europa la vol fer. Burguete pensa que no: “No sense la col·laboració de la Xina, de la qual Europa vol reduir la dependència”, diu. Els plans de Brussel·les per reforçar les cadenes de subministrament passen per reduir la dependència d’un sol país a menys del 65% de qualsevol matèria primera i reconeix que ara, en alguns casos, és del 100%, en part, també, perquè els preus dels xinesos són molt competitius.

La clau de volta és que la UE, malgrat que aconsegueixi ampliar el nombre de proveïdors de mineral, continuarà tenint un problema de dependència en el processament, perquè el nombre d’actors és menor i la Xina és la gran dominadora. Una OPEP de minerals crítics seria un club molt més selecte que no l’actual de països exportadors de petroli. “Anem a una concentració superior de productors”, subratlla Mariano Marzo.

La indústria del refinat de minerals va ser una de les primeres que els països occidentals es van treure del damunt en el moment àlgid de la deslocalització, perquè fora els estàndards mediambientals eren menys exigents i les facilitats per implantar-se, millors. Ara la UE té com a objectiu transformar almenys el 40% del seu consum anual i no sembla gens fàcil.

La Xina està fent des dels anys vuitanta política al voltant de les matèries primeres, i de manera més decidida des dels anys noranta, amb una falta de resposta total de la resta del món. I d’aquesta manera ha assolit una posició de domini mundial aclaparadora que resulta difícil de contestar. La fortalesa de la Xina no és perquè tingui més mineral que cap altre país o perquè refini més: el seu poder és que domina totes i cadascuna de les baules de la cadena de valor fins al producte acabat.

En algun moment, els països europeus hauran d’abordar honestament el debat sobre la mineria i les conseqüències de no voler-la al continent.

Variscita, radi, plata i petroli
A Gavà hi ha un centenar de mines de 6.000 anys d’antiguitat en galeries d’on s’extreia, entre altres minerals, la variscita, molt preuada en la prehistòria. Especialment important va ser l’activitat a tot el territori en temps dels romans i després a l’edat mitjana, quan les expedicions comtals eren finançades amb la plata i l’or de mines locals. D’aquest temps són les primeres lleis de mineria de Catalunya, pioneres a Europa. De territori català se n’ha extret carbó –essencial per a la revolució industrial–, ferro, plom, coure, petroli, urani o la potassa del Bages, que és un dels testimonis que roman d’aquest passat.
Un segle de potassa
Cap al 1925 va començar l’explotació de potassa al Bages, després del descobriment fet per René Macary i Emili Viader el 1912. El grup israelià ICL va comprar les mines a l’Estat espanyol el 1998 i des d’aleshores és el responsable de l’explotació. Per cada tona de potassa que s’extreu (el 80% va a l’exportació com a fertilitzant) se’n generen tres més de sal. La seva acumulació en muntanyes com la del Cogulló a Sallent ha comportat un greu problema medi ambiental. Ara, una fàbrica de purificació l’ha valoritzat.
34
Matèries primeres fonamentals
formen part de la llista que la UE va actualitzant periòdicament: els criteris són transcendència econòmica i risc de subministrament
17
Elements
de la taula periòdica que reben el nom conjunt de ‘terres rares’

La guerra del gal·li

La Xina ja ha començar a fer valer el seu domini mundial en el mercat de les matèries primeres crítiques amb motivacions geopolítiques i amb la palanca de les represàlies comercials a tot allò que considera agressions, vinguin d’on vinguin.

L’any 2009 va tallar el subministrament de terres rares al Japó, com a conseqüència d’un litigi per l’illa de Senkaku i posteriorment va establir quotes a l’exportació que van durar alguns anys. A partir d’aquell moment, el Japó ha emprès una iniciativa similar a l’europea d’incrementar la producció pròpia i arribar a acords amb altres productors.

El juliol de l’any passat el xoc entre la Xina i la UE en l’anomenada guerra dels semiconductors va derivar en un conflicte comercial quan Pequín va exigir als exportadors xinesos de germani i gal·li, minerals necessaris per fer xips, un permís especial, cosa que va provocar una punta de demanda i un increment dels preus. “Aquest episodi explica molt bé la urgència de la Unió Europea i els Estats Units de reduir la dependència d’aquestes matèries primeres”, explica l’investigador sènior del Cidob, Víctor Burguete.

Toca picar pedra també en formació

El grau d’enginyeria de recursos minerals de la UPC de Manresa té una mitjana de deu matriculats cada any
Francesc Muñoz Dorado

L’actual Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa (Epsem) de la UPC va néixer el 1942 com a Escola de Capatassos Facultatius de Mines de Manresa, per respondre a les necessitats formatives de l’activitat minera del Bages, que s’havia iniciat unes dècades abans a Súria, Sallent i Cardona. Encara avui dia imparteix un grau en enginyeria de recursos minerals i el seu reciclatge i també un màster en enginyeria de mines. El màster capta alumnes internacionals, sobretot de l’Amèrica Llatina, i té més demanda, però el grau té pocs matriculats. “Al grau ens n’entren només deu cada any”, diu Lluís Sanmiquel, professor de l’Epsem. La caiguda de les vocacions ha estat gradual però sobretot a partir del 2014 com a conseqüència de la crisi del totxo, perquè la mineria que resta a Catalunya està directament relacionada amb la construcció. I no s’ha recuperat, malgrat que és un perfil molt sol·licitat i els llicenciats ràpidament troben feina. “La geologia pràcticament ha desaparegut del currículum escolar”, subratlla Sanmiquel. A això s’hi ha d’afegir que en el professorat han guanyat pes ambientòlegs i biòlegs, que solen tenir una visió contrària a la mineria: “Quan la mineria surt a les proves de selectivitat, sempre és des d’un vessant negatiu, mai es parla dels grans esforços que des de la professió s’estan fent per ser sostenibles i tenir el mínim impacte possible en el medi ambient”, explica a tall d’exemple.

Per fer més atractiu els estudis, a l’Epsem fa tres anys es va canviar la proposta formativa de la carrera i ara es posa èmfasi en la sostenibilitat i en l’economia circular. S’hi poden fer assignatures com ara mineria urbana, que explica com fer l’inventari de tot el material que surt de l’enderroc d’edificacions per reciclar-lo. D’altra banda, també s’està treballant amb dobles titulacions i dobles màsters. Per exemple, aquest curs s’ha posat en marxa un doble grau amb enginyeria ambiental de l’Escola de Camins. “És una manera de captar alumnes que han començat uns altres estudis i que ens descobreixen ja sense complexos”, diu Sanmiquel.

De tota manera, el món acadèmic reconeix que no té les eines necessàries per revertir la situació, perquè entenen que s’ha de treballar ja des de l’escola, i que les administracions no hi tenen gaire interès.

En aquest sentit, cal destacar la iniciativa del Gremi d’Àrids de Catalunya, que cada any organitza el dia dels arbres, els àrids i la biodiversitat. En la darrera edició, vuit pedreres i graveres van obrir les seves portes a alumnes de primària i secundària de les localitats de l’entorn que participen en la plantada d’arbres allà on l’activitat extractiva ha acabat i s’ha de recuperar el paisatge. “Es tracta d’anar picant pedra, però els resultats es veuran a llarg termini”, diu el professor de l’Epsem.

Previsiblement l’estratègia europea de reducció de la dependència exterior en minerals ha de fer augmentar la demanda d’enginyers de mines i altres perfils, i cal preguntar-se si Catalunya està formant els professionals que pot necessitar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

ECNONOMIA

L’Ajuntament compta que 200.000 llars es beneficiaran de l’índex de referència dels lloguers

BARCELONA

Reclamen que es tanqui la carretera dels Àngels almenys un cop al mes

GIRONA

Els pagesos gironins volen mantenir el tall de l’AP-7 fins dijous a la nit

PONTÓS
economia

La mobilització pagesa ha aplegat més de 1.200 tractors a l’AP-7, l’N-II, l’A-2 i l’AP-2

barcelona
economia

La joiera Quera obre un dels espais Cartier més grans d’Europa

girona

Uns 50 productors participaran en el Fòrum del formatge artesà i català

GIRONA
habitatge

Cafè per a tothom en el rang de preus al lloguer

barcelona

Tractors cap a París

París
Gustavo Duch
Veterinari, escriptor i activista per la sobirania alimentària

“No ens podem mirar les protestes des de fora”

BARCELONA