La Borsa
Més valors
Economia

preguntes indignades (II)

edward hugh i raül martínez responen als interrogants sobre la responsabilitat dels bancs en la crisi

Bancs i reguladors no van tenir cura en l'avaluació dels riscos financers

Les entitats financeres haurien estat en l'origen del problema, però compartirien culpa amb els governs i el regulador, a més de tenir la pressió dels estalviadors. La poca iniciativa en la presa

Al llarg de la recessió, els bancs han aparegut sovint com els dolents de la pel·lícula, veritables culpables de tot el terrabastall financer i econòmic. Edward Hugh, economista de la London School of Economics i conseller de Catalunya Caixa, i Raül Martínez, col·laborador acadèmic de l'Institut d'Estudis Financers (IEF), reflexionen sobre la inquietud general que generen les entitats financeres.

Què és millor, deixar caure els bancs, ajudar-los o nacionalitzar-los?

Ja des de la caiguda de Lehman Brothers, i l'extensió de la crisi arreu, els ciutadans van debatre si calia ajudar els bancs, que l'Estat hi intervingués o deixar que el mercat se'ls engolís. Raül Martínez té clar cap on s'ha anat: “En la gran majoria dels sistemes financers de les economies occidentals, els bancs, ni que sigui parcialment, han estat nacionalitzats. Als EUA, l'Estat ha injectat als bancs, aquí també, al Regne Unit s'han intervingut els grans bancs. Si no hi hagués intervenció, l'ona expansiva hauria estat de tal magnitud que hauria caigut tot el sistema financer, i començar des de zero....”

Des de la perspectiva del conjunt de la UE, Hugh es plany que no hi hagi hagut més decisió des d'un bon principi: “En l'àmbit europeu, des de l'inici de la crisi hauria calgut imposar les mesures que ara resulta que volen incorporar l'any vinent, i que suposa crear un poder suprem de les finances per assolir una disciplina pressupostària arreu de la UE. Si això s'hagués esdevingut, hauria volgut dir que s'acceptava l'abast del problema des del primer moment.” Hi afegeix: “Jo crec que hauria calgut prendre a l'Estat espanyol una solució com la d'Irlanda, de tall keynesià, esmerçant els diners que haguessin fet falta a solucionar el problema d'actius tòxics procedents del sector immobiliari que pateix el sistema financer.”

La intervenció radical planteja sempre seriosos dubtes, per a Raül Martínez: “Intervenir de forma radical un sistema financer també té els seus problemes: pots realment finançar la intervenció de tot un sistema sense crear un dèficit fiscal massa gran? Quines entitats intervens i quines no? I a qui concedeixes crèdit? A més, cal tenir en compte que la responsabilitat final és per al govern de torn i, si al final hi ha un problema d'actius tòxics, amb la seva nacionalització no resols el problema per al conjunt de l'economia, perquè els mercats poden seguir fent una valoració dolenta a l'hora de la privatització.”

Deixar caure els bancs? No estàvem pas preparats a Europa per deixar actuar les lleis més despietades del mercat, segons Edward Hugh: “Als Estats Units sí que s'ha deixat fer perquè és un sistema preparat per a això, però a Europa, on les entitats tenen com a contrapartida cèdules hipotecàries amb altres entitats, tindríem un embolic realment terrible, de molt difícil solució.”

En tot cas, tota solució ha de ser global, segons assenyala l'expert de l'IEF: “Si es fa una injecció per reduir en el balanç el pes dels actius tòxics, o se'ls treu per incorporar-los a un banc dolent, i així donar garanties de continuïtat a l'entitat financera i a tot el sistema, és clar que aquesta solució s'hauria d'haver fet de forma global.”

És legítim culpar les entitats financeres d'haver generat la recessió?

Edward Hugh respon amb un rotund no, i apunta cap a una altra direcció: “El regulador no va veure l'abast del problema, perquè pensava en clau de la crisi dels anys 1992 a 1995. L'any 2006 hi havia informes, dels quals en tenia coneixement el Banc d'Espanya, que assenyalaven que hi havia un gran risc de bombolla en el sector immobiliari.” Martínez tampoc creu lícit posar el focus només sobre les entitats financres: “L'origen de la crisi financera inicialment, la de les subprime de l'agost del 2007, és una incorrecta valoració del risc, però per part de tothom, de la persona que accepta un crèdit determinat, i no és suficientment conscient del risc que està assumint després dels càlculs, i també de les entitats financeres, que no han sabut valorar correctament el risc.” Potser van ser els executius del govern de l'Estat que no van esgrimir la seva capacitat de gestió durant tot aquell període d'esplendor, com assenyala Hugh: “En aquells anys de gran creixement, d'excedent de demanda agregada a l'economia espanyola, el govern, ja que no tenia capacitat de canviar els tipus, hauria d'haver fet més esforç fiscal per redreçar la situació, i més tenint en compte que Espanya es va sortir del cicle, no va patir recessió el 2001 i el PIB va créixer a un fort ritme des del 1993 al 2007.” S'ha demanat reiteradament transparència als bancs, i qui sap si no és demanar massa, com suggereix Hugh: “N'hi ha algun de transparent al món? Si mirem el cas d'Irlanda, veiem que en el crèdit hipotecari pots trobar multitud de canvis en les condicions de les hipoteques, per només pagar interessos. I això està dins del balanç del sistema bancari. És difícil descriure el problema fins que no surt a la llum.” Afegeix que també hi ha tingut alguna a cosa a veure la pressió constant de l'estalviador,a la cerca d'una bona remuneració.

Al capdavall, el rerefons de tot és quin preu assignem a les coses, als actius, com diu l'expert de l'IEF: “La qüestió clau és de valoració dels actius, que pots fer-la a preus de mercat o a partir d'un model de valoració sobre què pot passar en el futur. Si es fa així, com s'ha fet sovint, està subjecta a moltes hipòtesis que no es poden correspondre a la realitat.” Certament, com assenyala Hugh, és molt difícil preveure el futur: “Alguns estudiosos pensaven que la morositat deixaria de créixer l'últim trimestre del 2010, tot treballant amb el model de crisi dels anys 1992-1995, i no ha estat així, la morositat segueix pujant.”

En la situació actual, l'estalviador pot témer pels diners dipositats al banc?

Una crisi financera lleva tota mena de pors, com que s'esvaeixin els estalvis. Per a Hugh, tot i la gravetat de la situació, aquesta possibilitat està del tot descartada. Martínez no ho veu tan clar, i vol recordar que “el passiu bancari també té el seu risc, i una sortida eventual de l'euro per retornar a la pesseta, quant faria depreciar l'estalvi, un 30%, un 50%?” També adverteix, després d'haver consultat el Fons de Garantia de Dipòsits, que, “si unes quantes entitats financeres fessin fallida, no hi hauria capacitat per cobrir-ho. De fet, el Fons és com una gran asseguradora i, si uns quants assegurats pateixen una incidència, pot fer-ne la cobertura, però si són molts no pot arribar-hi”.

Caldria imposar un impost específic a les entitats financeres?

Són moltes les veus que creuen que cal castigar els bancs amb un impost, per la seva imprudència. Hugh no hi veu necessitat, i raona que, “si volem que els diners vinguin cap aquí, no podem posar-los un impost. Potser quan acabi la crisi podem pensar-hi, com a via per repartir els costos de la recessió”. Raül Martínez no veu clar com es podria implantar un impost d'aquesta mena: “Primer es va dir gravar en funció de l'actiu i el passiu; després, els beneficis; més tard, les transaccions i els sous dels directius. Com instrumentar-ho? A més a més, tot això podria acabar revertint negativament en el consumidor final, que podrien veure com se'ls retribueix menys per un dipòsit, a causa de l'impost.”

El procés de reestructuració farà solvent el sistema financer?

El sistema es reforma, però no sabem quan arribarà al seu estat òptim, s'interroga Edward Hugh: “Anem realment cap a un nou sistema, sòlid i solvent, però el problema és saber quant de temps necessitarà tot això per arribar a bon port, i si hi haurà esdeveniments fora de l'economia espanyola, que poden afectar el procés. És un procés tipus diàlisi, de sanejament a poc a poc, quan potser hagués calgut un sistema de trasplantament, de bescanvi d'actius o de banc dolent.” Fusions i absorcions, però cal si es fa bé la barreja, assenyala Raül Martínez: “El sistema financer és una suma de balanços, i el problema és que tens repartit de forma diferent l'actiu i el passiu.” Per tant, “si es produeixen fusions entre balanços igualment deficients, aconsegueixes un balanç més gran, però amb els mateixos problemes d'actiu”. És per això que en el procés de reestructuració del sector cal ser prou cautelós perquè, “en les fusions que es promoguin, la repartició dels balanços es faci de forma eficient, perquè si no només moblem el problema, amb noves entitats, sistèmiques, que l'Estat no pot deixar caure”.

La ignorància sobre les dimensions del problema fa que no sapiguem quan farem net definitivament, si tenim en compte que els bancs tenen altres problemes que l'immobiliari, en què encara passarà temps abans no es pugui eixugar la càrrega dels pisos que s'han de vendre, si observem casos en què emmirallar-nos, com el d'Irlanda, que assenyala el conseller de Catalunya Caixa. Hugh alerta que “tenim el problema del deute sobirà: els bancs han comprat bons de l'Estat que després han col·locat com a col·lateral al BCE, el qual ha evitat així haver de comprar al mercat primari. Així s'han guanyat diners al sector bancari, però hi ha un problema afegit: a més a més dels actius immobiliaris, hi ha els actius en deute de l'Estat”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Concentració de mossos davant d’Interior per reclamar millores

barcelona

Girona, punt neuràlgic de la millor gastronomia del món

Girona

El govern francès no recula i manté l’alça als carburants

parís

Els pagesos de l’Albera, farts de patir els danys de les vaques descontrolades

Espolla

Els Sastres d’Olot acollirà aviat els primers artesans

Olot
economia

Clos serà rellevat al capdavant del Gremi d’Hotels de Barcelona

economia

Covestro inverteix a Barcelona 5,5 milions per ampliar-hi la producció

Castelló es dota d’un nou ens autònom per al turisme

Castelló d’empúries

Tot a punt per a la setena edició del Fòrum Gastronòmic

girona