Un segle i mig atenent els viatgers

Antonio Rafel i Viladomat tenia seixanta anys i una casa a peu de camí, a on se servien cafès. Quan el 1864 va anar al notari de Sort per formalitzar uns capítols matrimonials, va deixar dit que era sastre i cafeter, i va deixar expressament clar que el cafè Pessets ja existia el 1862. I, probablement, força anys abans.

Aquesta és la primera notícia que els descendents d'Antonio Rafel i Viladomat i propietaris de l'hotel Pessets tenen de l'origen del negoci familiar. Per aquest motiu han convertit el 2012 en l'any simbòlic del 150è aniversari de Casa Pessets, han recuperat algunes fotografies i dades històriques i estan a punt d'editar-les en un llibret commemoratiu. Josep Ramon Aytés i el seu fill Ramon, que recentment acaba d'agafar el relleu i dirigeix l'hotel, estan orgullosos d'haver contribuït a portar l'antic negoci familiar fins al segle XXI, adaptant-se als canvis i les necessitats dels clients del sector turístic. “En un sector canviant, sobretot els darrers anys, si ens haguéssim quedat quiets no hauríem sobreviscut”, diu Ramon Aytés. El seu pare assenyala també la importància d'haver pogut mantenir la dedicació en un sector que no és gens senzill, i encara menys per a les parelles que s'incorporaven a la nissaga en qualitat d'esposes o marits i que en alguns casos van tenir un paper clau en la supervivència, la renovació i els salts endavant de l'establiment. Com l'Adelaida Beatriu. Era filla d'una casa d'Organyà. Havia estudiat per mestra. Es va casar amb en Josep Farré i Rafel, un jove vidu de Sort, besnét de l'Antonio Rafel i Viladomat i hereu de l'establiment, que, gràcies a l'asfaltatge de la carretera, s'havia convertit els anys anteriors en un establiment concorregut i havia passat de cafeteria a fonda i cafè. Però el que va trobar l'Adelaida Betriu en arribar allà va ser un petit desastre: coincidint amb la viduïtat de Josep, feia dos anys que la fonda cafè estava mig desmantellada, el personal de la casa, cansat de no cobrar, s'havia endut el que havia pogut i la sordidesa regnava en un local fins llavors puixant. Però en lloc de fugir corrents, l'Adelaida es va posar el davantal, i amb el Josep van remuntar la situació. No havia cuinat en la seva vida, però a partir de llavors va començar a preguntar a les dones de Sort i de la comarca com fer aquest plat i aquell altre i a provar ella mateixa fins a convertir la Casa Pessets en un referent de la cuina pallaresa, característica que encara manté el restaurant de l'hotel vuitanta anys després.

En aquells anys en Josep Farré i l'Adelaida Beatriu van reformar la fonda i la van convertir en l'hotel cafè Pessets, amb una original façana modernista d'on destaquen dues sirenes nues que van fascinar a l'època. L'establiment va créixer amb la compra de la finca contigua i s'hi van fer més habitacions.

Durant la Guerra Civil l'hotel va ser requisat pel comitè antifeixista de Sort i va ser gestionat durant aquells anys pels treballadors de l'establiment. L'hotel va funcionar també com a hospital de guerra i com a seu dels comandaments. Després de la guerra la titularitat de l'hotel va retornar als antics propietaris. Durant la II Guerra Mundial, Sort i el Pallars Sobirà van ser un dels punts del trànsit clandestí entre la frontera dels estats francès i espanyol, per on molts jueus procedents de diversos països d'Europa escapaven de la França ocupada pels nazis. També aviadors anglesos i americans que havien caigut en combat feien la ruta per retornar als seus països. En un principi el règim dictatorial espanyol els barrava el pas, però quan la guerra es decantava a favor dels aliats el trànsit era més flexible i fins i tot alguns s'allotjaven obertament a l'hotel Pessets.

El següent pas endavant de l'hotel va tenir lloc el 1966, quan en un antic hort de la família la filla d'Adelaida i el seu marit, Paquita Farré i Ramon Aytés Pla, van decidir construir un nou hotel que substituís l'antic. “Allà hi havia una bassa i els clients la utilitzaven a l'estiu per banyar-se. Es pot dir que el primer que hi vam fer, doncs, va ser la piscina”, explica Josep Ramon Aytés. Es va fer en diverses fases fins a enllestir-se el 1972, en l'actual emplaçament. El 1981 s'hi van afegir apartaments turístics i el 1990 es va reobrir l'antic cafè, ara de nou com a cafeteria i amb apartaments als pisos superiors.

Ara, set generacions després, els descendents d'Antonio Rafel i Viladomat mantenen el projecte familiar amb la intenció de fer-lo créixer en qualitat i il·lusió les pròximes dècades.