La gran circumstància atípica

L'any 2002, el duo Rato-Piqué va activar una bomba de rellotgeria en l'economia espanyola establint que el rebut de la llum no podria pujar més que la inflació. Sota l'aparença d'una mesura populista més, s'hi amagava un forat negre. La diferència entre els ingressos del rebut de la llum i el càlcul teòric del preu lliure, el mal anomenat dèficit tarifari, l'abonaria l'Estat a les elèctriques. I qui establia aquest preu teòric? Indirectament, les mateixes elèctriques. Després, Zapatero va utilitzar el dèficit tarifari per finançar sense cost aparent tot tipus de deliris com ara les subvencions a les renovables, la parada nuclear i el carbó asturià. El resultat ha estat espantós. El deute de l'Estat amb les elèctriques ja suma 26.000 milions, i puja cada any. Per comparar-ho amb una altra performance de Rato, el rescat de Bankia en va costar 22.400. La crisi ha fet esclatar l'esquema, ja que Brussel·les s'ha començat a fixar en els peculiars mecanismes tipus Enron que té el govern espanyol per regalar diners als amics. Des del deute ocult en forma d'avals (30.000 milions addicionals a la banca el mes passat) fins a les lleis de contractació d'obra pública.

En intentar quadrar comptes “a su manera”, Montoro es va desdir fa unes setmanes de pagar 3.600 milions a les elèctriques que havien de tapar part dels 26.000 acumulats. No és estrany, ja que la UE està posant límits a la imaginació pressupostària. Les elèctriques li haurien tornat la jugada amb la subhasta de dijous. Una subhasta en què compradors i venedors són els mateixos. I d'això en diuen mercat lliure.

Indústria parla de “circumstàncies atípiques” en la subhasta de dijous, però tot el sector elèctric espanyol és una gran circumstància atípica, digna de la cleptocràcia russa. A part dels diners que se li deurien a través de la ficció del dèficit tarifari, cobra als clients l'energia més cara d'Europa (excepte Malta i Xipre) i reporta uns beneficis desproporcionats per a un sector regulat. Com denunciava Pimec fa poc, el diferencial de costos d'energia és una rèmora per a la competitivitat.  

Com es fa tot això? Despesa en publicitat desorbitada per a un sector sense competència (quants abonats ha guanyat Endesa gràcies a la Lliga Endesa?). O òrgans de govern farcits d'electricistes com ara Ángel Acebes, Pedro Solbes, David Madí, Juan Rosell i Borja Prado. Hi són tots. El PP, el PSOE, la CiU de les xocolatines, “los catalanes” i la corona: és innegable que alguns saben diversificar el risc. Quan sentiu en els pròxims dies alguns analistes defensant el mercat i la seguretat jurídica, tingueu clar que parlen del model de Rússia. Tot aquest embolic té difícil solució, però és un bon símptoma. De mica en mica, els sectors de l'economia extractiva van perdent poder. Primer, van ser les caixes polititzades; després, Iberia, i ara, les elèctriques. El següent?