L'allau de refugiats
Fa ja moltes setmanes que l'allau de refugiats i de immigrants a les fronteres de la Unió Europea i les escenes de milers de persones transitant penosament pels camins d'Europa o ofegats a les platges mediterrànies es causa de commoció i de preocupació política, econòmica i social als estats i de molts ciutadans europeus que arriben a veure en perill l'esperit de l'Acord Schengen i que estan constatant l'ascens de partits polítics xenòfobs i nacionalistes que dubten, inclús, dels mateixos valors humans sobre els que ha anat avançant la construcció de la Unió Europea fins ara. Per altra banda el que està ara succeint té uns components inèdits: la por a que es barregin terroristes jihadistes entre els que demanen quedar-se a Europa i la preocupació de com integrar als nou vinguts malgrat que només representen poc més de l'u per cent de la població europea que els hauria d'acollir. De fet les migracions cap als països europeus d'acollida –com Alemanya, França, Suïssa o fins i tot Espanya en l'etapa de la bombolla immobiliària- ha estat molt superior al que ara s'està vivint però la discussió actual en el Consell Europeu és la de veure quants refugiats toca acollir a cada país dels 160.000 comptabilitzats del milió que s'estima han arribat (d'un total de 100 nacionalitats amb predomini de kosovars i en segon lloc de sirians però també d'afgans, pakistanesos i nigerians) i –sobre tot- qui paga la despesa necessària per acollir-los i integrar-los fer-ho en condicions fa la discussió difícil.
Segons l'Agencia de les Nacions Unides pels refugiats (ACNUR) al món hi ha uns 55 milions de refugiats i de desplaçats interns però malgrat que el nombre més gran es dona en els als països veïns a les zones de conflicte (Líban, Jordània, Turquia, Kenya...), el fenomen ha obert a Europa la discussió sobre la necessitat de normes europees clares més enllà del que és la molt restrictiva reglamentació de les Nacions Unides sobre el particular, però la resposta que estan donant els països europeus es tan desigual que els intents del Consell Europeu per avançar a una solució comuna s'han vist fins ara frustrats: Alemanya manté una actitud de portes obertes pensant que els refugiats i migrants estimularan el creixement econòmic.
El anglesos recorden que ja són prous els ghettos d'estrangers poc integrats que estan suportant, els francesos veuen que d'obrir més la ma el Front Nacional de Le Pen guanya vots, el Partit Popular danès esta en contra de les admissions a l'igual que els Demòcrates de Suècia o del partit de la llibertat d'Holanda. A Àustria es posen barreres tècniques per impedir el flux provinent d'Eslovènia malgrat que els dos països formen part de Schengen i l'Hongria d'Orban esta edificant un mur de contenció semblant al que Espanya va posar a Ceuta i Melilla. A Polònia el partit Llei i Justícia de Jeroslaw Kaczinsky -que va guanyar les recents eleccions- s'ha mostrat sempre com ultra nacionalista i extremadament oposat a l'obertura de fronteres.
Guerres i conflictes.
L'experiència d'Espanya per aturar l'allau d'immigrants sots saharians o del conflicte a Colòmbia evidencia que s'han de trobar solucions polítiques i no militars que l'únic que fan es crear destrucció de infraestructura i pèrdua de vides humanes (només a Síria es parla de 250.000 morts).
Però mentre les solucions polítiques no arriben i l'allau continua cal convertir els nous arribats en productors de renda nacional, exercint els oficis que tinguin, i no convertir-los en assistits a camps o centres de refugiats a on viuen de la caritat dels contribuents, de les ONG i dels fons humanitaris de la UE o les Nacions Unides.
