La ‘guardiola' de les pensions cau a la meitat en cinc anys
El Fons de Reserva de la Seguretat Social passa de 67.000 milions a poc més de 34.000 en l'última legislatura
La baixada de cotitzacions ha obligat a treure'n 45.400 milions per garantir prestacions
El futur de les pensions és un afer recurrent des de fa dècades, però en l'última legislatura, que s'ha encavallat amb la crisi, els observadors encara han qüestionat més la pervivència de les prestacions, o almenys si aquesta continuïtat es manifestarà en els termes amb què ens hem avesat. L'etapa recessiva i molt especialment el seu genet apocalíptic més cruel, l'atur, han fet que es redueixin dramàticament unes cotitzacions els eventuals excedents de les quals, teòricament, havien de nodrir l'anomenat Fons de Reserva de la Seguretat Social. Per començar, d'excedents no n'hi ha hagut, ans al contrari, la xifra de les prestacions està batent rècords –la despesa en pensions del gener va pujar un 2,7% fins als 8.384 milions d'euros– i el govern espanyol s'ha vist obligat a delmar l'anomenada “guardiola de les pensions” fins a deixar el calaix de reserva a la meitat del volum amb què va començar l'última legislatura, l'any 2011.
Pocs ingressos
D'aquesta manera, dels 66.815 milions d'euros amb què es comptava fa cinc anys s'ha passat als 34.221 milions de calaix que van tancar l'exercici 2015. A l'aprimament, també hi ha contribuït la introducció de bonificacions que han reduït quotes de les cotitzacions socials.
Val a dir que en aquest temps també hi ha hagut alguns ingressos, bàsicament els interessos dels títols en què estava invertit el capital, i també 8.130 milions esgarrapats de l'excedent de la gestió de les mútues, però el govern del PP ha hagut d'extreure en conjunt més de 45.400 milions per garantir que els jubilats i altres perceptors rebin les pensions, i molt especialment en moments en què calia més líquid per a aquests abonaments, com ara les pagues extres. L'última, de 7.750 milions destinats a la doble del desembre de les pensions contributives.
El govern presidit per Mariano Rajoy va arribar al punt àlgid de les extraccions del Fons el 2014, amb una retirada de 15.300 milions. Altres vegades en què s'hi ha recorregut van ser el 2012, en què se'n van utilitzar més de 7.000 milions, coincidint amb les pagues extraordinàries dels pensionistes. El 2013 van ser 11.648 milions i l'any passat n'hi va haver dos: al juliol, 3.750 milions, i al desembre, l'esmentada partida de 7.750 milions.
Una institució coixa
Per sobre de tot plegat hi plana l'obstinat dèficit de la Seguretat Social, que si el 2011 va ser de 487,3 milions, en anys subsegüents s'ha anat disparant (el 2012, 5.812,79 milions, el 2013, 8.725,36 milions, el 2014, 13.762,32 milions...). La previsió oficial del govern espanyol, que s'escarrassa a complir amb el Pacte d'Estabilitat europeu, és que el del 2015 aquest dèficit s'hagi frenat fins a uns 6.000 milions (0,6% del PIB de l'Estat, segons els pressupostos generals) i que aquest any es continuï reduint fins a un 3.000 milions, que continuen sent una quantitat important que equival a un 0,3% del PIB.
Incògnites de futur
Fins aquí, l'evolució recent, que deixa no poques incògnites pel que fa al futur immediat i a mitjan termini d'aquesta tresoreria extra. Els experts ho vinculen inexorablement a l'evolució del mercat de treball. Jordi Costa, professor d'Eada, creu que l'alentiment en el ritme de retirada d'aquest estalvi comú, que tot just s'ha començat a registrar enguany, té a veure amb la incipient recuperació del mercat laboral: “Si anéssim traient diners al ritme d'aquest any el fons ens en duraria tres o quatre més, però tot dependrà de les conjuntures econòmiques, i molt especialment la creació d'ocupació que vagi compensant, en part, les classes passives”, indica l'acadèmic.
Si es van creant llocs de treball, doncs, s'evitarà l'exhauriment del fons, assegura Costa, que tanmateix també recorda que en cas que aquesta represa de la contractació no es consolidés o no fos suficient, “convé no descartar que aquestes reserves només puguin sortir de les aportacions de les cotitzacions a la Seguretat Social”. Efectivament, en altres països hi ha la possibilitat d'aportar capital provinent dels pressupostos generals de l'Estat (PGE).
No obstant això, l'expert introdueix un element de tranquil·litat: el factor del temps: “
Paper del sector privat
“Si no canvien els termes constitucionals –alerta el professor d'Eada– el dret a una pensió continuarà sent intrínsec en qualsevol Estat de la nostra àrea.” Un altre tema és la quantitat d'aquestes percepcions. De moment, es fa amb plans de pensions “que exigeixen molt de temps i inversions importants”. Però l'eficàcia i l'eficiència d'aquest model mixt s'hauria de “dissenyar” més bé, en paraules de Costa, “amb més incentius fiscals dels que hi ha ara”. “Si es volen reforçar les pensions del futur i amb l'esquema actual no n'hi ha prou, cal posar-ho sobre la taula com una necessitat que tindrà tothom, definir-la com a prioritat i donar-hi prou estímuls.”
“Estem organitzats amb un model determinat i molt estàtic que perdura des de la Segona Guerra Mundial, però convé preveure que l'estat del benestar no s'expandirà eternament.” “No l'hem de desmantellar –insisteix Costa–, però ens calen solucions imaginatives o ens guanyaran per l'esquerra tots els països més competitius”.
LES XIFRES
Interessos, una gota d'aigua quan es buida el mar
El govern espanyol ha volgut minimitzar les contingències que han fet anar buidant el calaix de la reserva i recorda que, al marge de les retirades de capital, també hi ha hagut ingressos, derivats dels rendiments nets de les inversions en renda pública espanyola, uns títols adquirits, a més, quan la seva rendibilitat era força alta, coincidint amb els mals moments de la prima de risc espanyola.
Concretant-ho en xifres, el valor a preus de mercat del Fons de Reserva, sempre segons la font oficial, seria avui dia de gairebé 37.000 milions.
Fent una mica d'història, en el moment en què es va posar en marxa, el fons va rebre poc més de 24.000 milions, als quals en van afegir uns 28.000 més al cap d'un temps. El moment més àlgid d'aquest racó públic va ser el 2011, ja que fins aleshores no havia calgut recórrer-hi mai.
Val a dir que tampoc no han faltat crítiques a la gestió d'aquest estalvi públic. D'entrada, perquè l'estratègia inversora està massa acotada per la mateixa normativa del fons, ja que només la porten vuit persones i que només pot invertir en deute espanyol, alemany, francès i holandès, però també perquè, davant les dificultats de finançament durant la crisi del deute, el deute espanyol va ponderar molt més que la resta. Si bé el resultat final no ha estat del tot dolent, en el seu moment va comportar molts de riscos.
