Quan el model és no tenir model

No hi ha empresari d'èxit que no tingui de referència unes poques coses que la seva empresa ha de fer bé per ser competitiu i créixer. Aquestes coses en què l'empresari posa la banya, les converteix en el credo i rarament surt del guió. En la primera organització econòmica dels països, els estats, lamentablement les coses no van ben bé així.

Els directius que prenen decisions sobre l'economia pública hi són molt sovint de pas i massa sovint no reuneixen les competències que requeriria la gestió de tants diners com administren per “encàrrec” dels contribuents. No obstant això, prèviament cal distingir dues situacions. La primera és la dels partits que tenen establert un determinat model social i econòmic que pretenen assolir quan arriben al poder. Després l'apliquen o no. O l'apliquen en part si no hi ha diners suficients o no troben com superar la pressió dels grups de poder econòmic. Ara bé, se'ls pot agrair, com a mínim, que tinguin definit un nord. Al seu costat hi trobem partits que no tenen cap model ni econòmic ni social clarament definit. I si el tenen no se'l creuen. El PP és probablement el paradigma d'aquest tipus de partit (potser també Ciutadans, però està per demostrar); per ells, el que cal és preservar la unitat d'Espanya, això és el que tenen més clar; la resta pertany a la categoria de l'accessori. A la pràctica, per la resta no manen ells, sinó els més ben posicionats per extraure rendes de la societat. El model consisteix a no tenir model, sinó que aquest conforma seguint el dictat dels grups de més poder. No cal posar-hi noms, en coneixem molts. Aplicant aquest tipus de “model”, els polítics són mers titelles, peces d'un engranatge que cal untar perquè vagin fines. I d'aquí, a la pràctica de la corrupció, a les portes giratòries i un llarg etcètera, només hi ha un pas.