Els drets comercials del ‘top manta'

Els carrers de pobles i ciutats (i centres perifèrics) del país disposen d'una rica i variada estructura d'establiments comercials que es regeixen per un entramat de normes que la nostra societat ha decidit respectar.

Per començar, un establiment comercial ha d'estar autoritzat a exercir la venda, cosa que s'obté a través de la llicència d'activitat de l'Ajuntament.

El comerç, com a organització, ha de complir naturalment la normativa laboral, fiscal, mediambiental, de seguretat, etcètera. També ha de poder demostrar de manera fefaent d'on vénen els productes, i això requereix una certa organització documental que en permeti la traçabilitat. La botiga no pot fer competència deslleial en matèria de productes, i això inclou que no pot vendre productes falsificats, perquè estaria col·laborant a extraure rendes d'aquells que han creat, per exemple, marques de prestigi.

El comerç ha de complir les normatives locals específiques, des de pagar l'IBI o la taxa d'escombraries fins a la normativa de paisatge urbà, si és que l'Ajuntament en té d'establerta. La botiga ha de complir, òbviament, la normativa d'ocupació de la via pública, i així no pot vendre al carrer si no és de manera autoritzada i pagant les taxes corresponents. Aquests són alguns exemples elementals dels deures als quals s'ha de sotmetre l'empresari comercial.

Tanmateix, a Catalunya, a tantes ciutats i sempre en llocs de màxima concurrència, els top manta transgredeixen tot l'anterior. I molts d'ells s'exalten i es rebel·len si se'ls exigeix que compleixin, no tots, sinó alguns deures mínims. Que alguns dirigents polítics aplaudeixin la seva rebel·lió és un insult a les normes bàsiques d'ordre que ens hem atorgat. El món al revés: allò que per al botiguer lleial són deures, per als top manta són drets a no complir-los.

Senyor botiguer, provi, si
s'hi veu capaç, de fer el mateix
a la plaça del poble o a l'artèria més concorreguda de la seva ciutat...