Segurament mai com avui s'havia parlat tant de transparència i de compromís, però també avui, com sempre, la mentida en la política s'usa com a element captivador de voluntats. I la mentida no és mai transparent ni tampoc compromís, tot al contrari. Potser com que l'evidència de la generalització de l'art d'enganyar-nos és tan massiva i transversal, els que no som res més que poble ens hauríem de preguntar com som tan babaus d'empassar-nos-ho tot sense la mínima crítica. En el fons, aquesta manera de procedir i d'engalipar, diguem-ho clar, només demostra el poc respecte que ens tenen i la poca exigència nostra. Fa unes setmanes CDC va fer una enquesta als militants i simpatitzants i va sortir, per una gran majoria, limitar els càrrec a dues legislatures; doncs bé, poques setmanes després presentaven la llista de Girona encapçalada per un polític de qui no discuteixo la vàlua, però que hi és des de l'any 2000 i contradiu un dels principis claus del nou projecte. La CUP ens té acostumats als més sofisticats sofismes polítics per defensar una intransigència radical i és capaç d'arribar a un acord de legislatura, que quan toca posar-hi la seva part, l'incompleix sense embuts. I amb les ofertes electorals amb què comencem la precampanya, els partits que concorren a aquestes noves eleccions fan una demostració més, i ben clara, de l'art d'enganyar-nos. De voler comprar voluntats i vots amb promeses irrealitzables. Uns ofereixen per a Catalunya un referèndum que saben que mai podran fer, simplement per una qüestió matemàtica, però ens en parlen com si el nombre d'escons, les matemàtiques, ho fessin possible. Ens prometen anul·lar la reforma laboral, renegociar el compromís d'objectiu de dèficit amb la UE... Mentre que uns prometen incrementar els impostos, altres prometen rebaixar-los tots. És clar que totes aquestes ofertes les sustenten amb arguments i filigranes verbals propis dels millors sofistes. També alguns ens prometen un salari mínim i plans de xoc i creació de llocs de treball, com si la creació de llocs de treball depengués del govern. I si convé, més inversions d'AVE i noves estacions al racó més insignificant. I, com pot ser que ens ho creiem tot sense la mínima crítica vist el que ja hem vist i sabent el que sabem de com actuen?

El que és clar és que l'Estat espanyol avui s'ha convertit en una preocupació europea i en un debat permanent. La pugna sobre com s'ha d'exigir el compliment del pacte d'estabilitat ha obert una brega entre la Comissió Europea i alguns països de la Unió perquè, segons aquests, l'ajornament per uns anys del compliment del dèficit és una extralimitació de la CE. Alemanya ha demanat un dictamen jurídic i li han donat la raó, així que el 6 de juliol, quan estudiïn l'expedient espanyol, hauran d'admetre la “falta d'accions efectives per controlar el dèficit” d'Espanya. I, si bé ens concediran la pròrroga, aquesta vindrà acompanyada amb una sanció del 2% del PIB, que són 2.000 milions d'euros.

Paral·lelament l'Estat espanyol enguany ha de reduir uns 8.000 milions. Amb una situació així, cap partit que vulgui governar ens dirà com pensa afrontar-ho i, en canvi, com si visquessin en un món irreal, uns prometen increments de despeses impagables i d'altres reduccions d'impostos impossibles. És clar que el PP això de prometre rebaixar impostos i després al cap de pocs dies d'assumir el poder apujar-los, ja ho ha fet i, el que és més curiós, sense desgast polític.

Tinguem segur que, sigui qui sigui qui guanyi i hagi promès el que hagi promès, els que formin govern sentiran ben a prop l'alè del braç preventiu de la Comissió Europea. L'art d'enganyar, quan es tracta de números, és poc eficient. Ens diran que l'economia espanyola creix, i és veritat, però l'Estat espanyol encara és un malalt feble, enganxat al crèdit i té una difícil recuperació. No us enganyeu!