El triomf de la tenacitat

Isidre Fainé i Casas (Manresa, 1942) va entrar a la banca gairebé per casualitat, però això no ha estat obstacle per arribar a escalar fins al lloc més alt en els més de 40 anys de carrera professional. Els que el coneixen expliquen que no hi ha obstacle que no pugui vèncer ni guerra que el tombi. El seu és un caràcter tenaç. I de batalles, n'ha viscut unes quantes.

La primera, la del seu origen humil, en ple barri de les Escodines de Manresa, on va néixer i des d'on es va traslladar a Barcelona quan tenia 13 anys. Va començar a treballar ja a aquesta edat, en diferents empreses i tallers, però mai no va deixar els estudis i, malgrat que volia formar-se com a físic, es va quedar a la banca. Hi va entrar per practicitat, perquè era una feina que li permetia treballar al matí i estudiar a la tarda, i amb 19 anys, quan feia estudis de batxillerat a les nits, va entrar a treballar d'auxiliar al banc Atlántico. Expliquen que el director de l'oficina li va dir “d'aquí a vint anys tu seràs el director d'aquest banc” i que aquest comentari el va animar a estudiar ciències econòmiques. No anava desencaminat, el director de l'oficina, però va quedar curt.

Dins el Banco Atlántico, Fainé va arribar a ser director d'inversions (1964) i va reflotar el Banco Asunción, al Paraguai. De nou a Barcelona, va encavalcar diferents càrrecs directius en entitats com ara Banca Riva y García (1973), Banca Jover (1974) o Banco Unión (1978), fins que a finals del 1981 es va incorporar a La Caixa com a director general adjunt. L'any 1999 va ser nomenat director general de l'entitat i va assumir la presidència el juny del 2007. Nou anys més tard, Fainé ha hagut de triar entre mantenir-se a la presidència de CaixaBank o a la de la Fundació La Caixa, després que des del rescat de les caixes d'estalvis el Banc Central Europeu (BCE) va imposar l'obligació que la presidència de CaixaBank, Criteria i la Fundació Bancària La Caixa no es concentrés en mans de la mateixa persona per millorar-ne la governança.

El seu pas a una banda, optant per la presidència de la fundació i de Criteria i nomenant l'economista Jordi Gual, de màxima confiança, al capdavant de CaixaBank, s'interpreta com el primer moviment per a un futur relleu, tot i que és difícil d'alliberar de càrrega executiva els càrrecs que ha decidit conservar. Avui el consell d'administració de l'entitat financera donarà el vistiplau al relleu, que ja hauria tingut l'aprovació del BCE i del Mecanisme Únic de Supervisió Bancària. El consell del BCE i el mateix Mario Draghi podrien beneir-ho d'aquí a tres o quatre setmanes.

Sigui com sigui, el salt experimentat aquests anys per l'entitat, que ha esdevingut el primer banc català i el tercer dins el panorama espanyol, es pot atribuir sens dubte a Fainé, que ha destacat per la faceta humana però també per la capacitat visionària. Forma part de la seva filosofia. En un discurs recent, Fainé recordava que els directius “hem de ser persones transformadores, imaginar camins per fer possible allò que és impossible”. Des de l'any 1999 fins ara, CaixaBank ha multiplicat els seus actius per 4,6 i ha doblat el nombre de clients, fins als 13,8 milions actuals. Poca broma perquè el creixement financer no ha estat l'únic i s'ha acompanyat d'una forta presència industrial, concentrada al hòlding Criteria –amb participacions valorades en 13.169 milions d'euros–, que continuarà presidint. També ha sabut fer de la Fundació Bancària La Caixa la més important de l'Estat i una de les de més pes al món, amb uns actius bruts valorats en prop de 23.793 milions d'euros.

En aquests anys, la transformació viscuda per La Caixa ha estat espectacular, la més intensa en tota la seva trajectòria, des que va ser constituïda l'any 1990, i, tot i haver hagut de viure els anys de la crisi financera i dels rescats bancaris, Fainé va saber fer de les circumstàncies oportunitats, i no en va malgastar ni una, d'oportunitat per créixer. En alguna ocasió, Fainé ha fet seva una frase de Pere Duran i Farell que el defineix: “Alguns miren les coses com són i es pregunten per què; jo prefereixo mirar les coses com podrien ser i preguntar-me per què no.”