Fernando Trias de Bes “Les companyies més innovadores donen temps lliure als seus empleats”

Les persones que ens estimem molt el que fem no desconnectem. Això passa quan hi ha molta passió pel que fas. Fixa't que precisament la creativitat és fer connexions. I, per tant, a les persones creatives ens costa desconnectar, perquè estem pensant contínuament, no només connectats, sinó a més enllaçant.

Depèn de si el problema és més aviat cultural. Em refereixo a cultura d'empresa. Hi ha empreses que tenen entre el personal, gent molt creativa, fins i tot pensem que tenen allà un comptable, un director financer que és una persona gris i avorrida i que no se li acut res... I no és cert, totes les persones tenim una creativitat latent, enorme. I de vegades el que tenen és un problema cultural. És a dir, no donen permís a la gent.

Per pensar, per innovar, per crear... Diguem que hi ha pors. Què passa si proposo alguna idea, es fa i no surt bé i això fa perdre calés i em costa la meva carrera professional? Tot això són disfuncions culturals. Conec molts directors generals que diuen: “Vull més innovació.” Sí, però si tu després no articules clarament quin és el contracte dels errors que sortiran de les innovacions, perquè en sortiran... Innovar comporta un cert grau d'error.

Pensem que el cervell humà està dissenyat per connectar a la velocitat de la llum. Quan dic de la llum és de la llum. Perquè mitjançant impulsos elèctrics les neurones miren de connectar pensaments. En el nostre disseny, fins i tot biològic. La creativitat apareix quan ets capaç de posar-te davant de provocacions, impossibles i paradoxes. I, moltes vegades, el que passa és que la gent no hi està acostumada i pensem que perdem el temps. I d'aquí sorgeix la innovació.

I tant. Pensem que un fracàs vol dir que hi ha una valoració entre una expectativa i un resultat. Parlem de fracàs quan la meva expectativa era superior al resultat obtingut. Llavors és fracàs. Llavors jo puc preguntar: el problema era el resultat o era l'expectativa? Perquè llavors la lectura d'un possible fracàs potser és errònia; potser el que era fracassada era l'expectativa que tenies. Les coses són el que són. I avaluar-les massa no serveix.

Són unes hores que en principi podrien semblar perdudes, que no ho són, perquè es dediquen a pensar i a provar idees. Hi ha altres empreses que donen fins i tot un mes sencer. Agafen una persona i li diuen que se'n vagi fora de la feina un mes. I te'n vas a un altre lloc a pensar. Per innovar en el món empresarial hem de parar. Has de parar. Perquè, si no, és impossible. Per això, les companyies més innovadores del món el que fan és alliberar temps del dia a dia.

Estan molt bé els sistemes wiki, perquè és la mateixa organització que va decidint quines idees han de seguir prosperant. Això és igual que els espermatozous: van avançant, i el mateix sistema, amb sistemes d'intranet, va decidint aquesta sí, aquesta no, i les va polint. S'anomena intel·ligència de la multitud; tota l'organització pot tenir una mena d'intel·ligència col·laborativa i acabar decidint quines idees val la pena seguir i quines val més deixar de banda.

Activadors, buscadors, creatius, els que desenvolupen, els que implementen, els facilitadors...

Creatiu i desenvolupador.

Sobretot executors. Les empreses bàsicament el que miren és gent que implementi, que faci. Per això ens falta
una mica de capacitat innovadora al nostre país.

Primer, confondre motiu amb motivació; la motivació és la benzina, i emprendre és molt dur. Segon, donar massa importància a la idea de negoci; és molt més important la implementació, com la portes a terme, com la poses en relleu.
I el tercer error jo diria que és no vigilar prou amb els socis.

D'això, se'n parla poc. Però és la causa número u que noves empreses no tirin endavant.

Valors. Amb un soci, al final, quan l'escala de valors està més o menys ajustada, t'hi entendràs.

Les dues coses alhora. Jo sempre dic que, quan a un l'enganyen, hi ha dos responsables: el que enganya i el que
es deixa enganyar.

La intenció que hi ha d'alguna manera d'eradicar els diners en efectiu és una cosa impossible, perquè, és clar, per què es faria? Per controlar. Jo parlo del dret a la intimitat financera. Encara que intentin algun dia eliminar els diners en efectiu i que tot sigui electrònic, i això segurament arribarà amb el mòbil, la gent s'inventarà altres sistemes. Potser es farà servir or com a moneda d'intercanvi.
O tabac, com es feia als camps de concentració. O potser una divisa d'un altre país... És a dir, la gent al final vol tenir dret a la intimitat financera. Un altre cas que il·lustra com la comptabilitat nacional és tota una estimació és que tenim maneres d'estimar l'atur, la producció..., i cap de les dades quadra.

Que amb diners públics s'hagin rescatat entitats privades quan tenien pèrdues. Jo crec que una entitat privada, si és privada, ho ha de ser a les verdes i a les madures.

Mira, et diré una cosa. Això no ho havia explicat mai. El meu oncòleg, que en aquell moment no coneixia la meva obra ni els meus llibres, la primera frase que em va dir quan em van extirpar el tumor va ser: “Has tingut molta sort.” No se m'oblidarà mai.

Em vaig quedar de pedra. Primer, perquè jo havia escrit i parlat molt sobre la sort, i pensava que havia tingut molt mala sort pel fet de tenir càncer. I segon, perquè era un càncer amb una incidència d'un home cada cent mil. Però després he vist que sí que he tingut sort. Jo et diria que, si algú es troba en aquesta situació, sobretot no s'ha de preguntar “per què em passa això a mi”. S'ha de fer un canvi d'actitud i preguntar-se per a què ens pot servir tot això i com podem aprofitar-ho per reorientar coses de la nostra vida.

Quan ets molt conscient que t'has de morir un dia, aprens a viure la vida més intensament. Vaig fer una llista de coses que volia fer a la vida i que no havia fet, i m'he posat a fer-les!