Matar la confiança

Alguna cosa passa quan la sensació de desencís i desconcert s'apodera de massa gent que al seu dia era optimista i vibrava amb el procés. Desitjo fermament que aquest Onze de Setembre sigui un nou èxit i puguem mostrar al món que som un poble persistent i il·lusionat en la recerca de la nostra llibertat. Si bé, no s'equivoquin els nostres governants i intentin crear un discurs erroni i interessat perquè aquest procés de desconnexió té massa evidència d'improvisació i es confia massa en l'èpica i poc en l'astúcia. I quan hi ha massa èpica només es pot perdre eficàcia i posar en perill una causa com la causa en què estem immersos. Hom té la sensació que una part dels que comanden la desconnexió no són conscients que darrere seu hi ha tot un país, un fet que els hauria de generar la màxima responsabilitat. La feblesa d'argumentari d'alguns és aclaparadora i escoltar-los provoca calfred només de pensar a mans de qui podríem tenim el nostre destí.

En un principi, era molt optimista de com s'anaven fent les coses i de la metodologia, la professionalitat i l'astúcia que s'emprava. Em generaven confiança i veia que s'avançava, potser lentament per alguns, però sense la sensació d'improvisacions ni d'anar a remolc dels més cridaners o dels més impacients. Ja no em va agradar aquella frase imperativa de “President, posi les urnes”, perquè el rol dels que anem a les manifestacions és d'acompanyar el govern, i no substituir-lo.

La responsabilitat de la CUP en el desinflament del procés i en la improvisació és màxima. Tot aquest procés s'havia portat amb coherència i seny, i la irrupció de la radicalitat de la CUP i el seu poder excessiu han malmenat molt del treball fet i moltes complicitats. La CUP sempre ha estat un moviment d'acció, no ho podem negar. Però la força de la CUP, pel que fa al procés, ha estat sempre migrada; el procés ha començat a prendre força quan s'hi ha incorporat gent que mai ha votat ni votaria la CUP ni el que representa.

La independència de Catalunya no és un moviment revolucionari anticapitalista, ni és d'esquerres, ni és de dretes; és, i ha de ser, un moviment transversal en què la república catalana sigui plenament homologable amb qualsevol país de la UE. I això vol dir defensar un estat de dret, la llibertat d'empresa, i el reconeixement de la propietat privada, entre altres paràmetres, i és per això que l'economia també hi ha de tenir una importància cabdal. Obrir debats d'inconsistència econòmica provoca més incerteses de les estrictament necessàries, i és un greu error. Campanyes i accions interessades contra sectors clau del nostre desenvolupament, com és el turisme, o contra la implantació o la llibertat d'empreses, tinguin el gruix que tinguin, poden tenir uns seguidors, però són nefastes per al país.

És per això que m'agrada quan el nostre president, Carles Puigdemont, diu amb contundència que aquest procés es farà bé i amb legalitat. I m'agrada quan s'ha plantat i no ha cedit al xantatge de la CUP. També m'agraden les declaracions segons les quals el nostre futur com a país és a la Unió Europea i amb tot el que representa Occident, que, malgrat tot, segueix sent la millor àrea de llibertat del món.

Els empresaris turístics han estat capaços d'acollir el que serà la millor temporada turística de la història amb un altíssim grau de satisfacció, els nostres empresaris cada més superen l'anterior en les exportacions i podem acabar l'any creixent força per sobre del 3%. Estem creant ocupació, tot i que per resoldre definitivament l'atur necessitem un gran procés de reindustrialització.

Són símptomes de vitalitat. Tenim un país competitiu, amb iniciativa i amb un alt factor de resiliència, que supera les dificultats amb múscul propi i en un entorn gens favorable. I és sobre aquesta realitat que hem de fundar el nou país, perquè en economia la llibertat és un factor multiplicador. Mai cap país del món s'ha empobrit pel mercat i molts sí que ho han fet per la manca de llibertat.