“Si no em dedico professionalment al triatló, el tindré com a «hobby»”

La diferència és la distància. En la modalitat d’esprint són 750 metres nedant, 20 km en bicicleta i 5 km de cursa a peu. En l’olímpic, la prova oficial que es fa als Jocs Olímpics, és el doble: 1,5 km nedant, 40 km de bicicleta i 10 km corrent. Tant l’una com l’altra compten com a curta distància.

Sí, i tant. Fora d’aquí hi ha molts països on les empreses estan apostant molt fort pel triatló i això es nota, sobretot en el segment de la natació.

Sí, i aquí és molt recent. Com que inclou tres disciplines, hi ha molta gent que ha passat d’un altre esport al triatló. Trobes gent que ve de la natació, de l’atletisme o del ciclisme, i fins i tot gent que no havia fet mai esport. Jo vaig fer natació sincronitzada dels 6 als 18 anys.

Perquè els dos últims anys de la carrera de natació sincronitzada, que feia al Centre d’Alt Rendiment Joaquim Blume d’Esplugues de Llobregat, van coincidir amb 3r i 4t d’ESO. Havia de decidir si apostava més per l’esport o m’encaminava més als estudis. La natació sincronitzada, que és un esport molt exigent, m’agradava però no m’hi veia en un futur i la vaig aparcar. Al cap d’un any de conèixer la meva actual parella, que ell ja havia fet algun triatló, m’hi vaig enganxar.

Quan vaig a la universitat, nedem gairebé cada dia a les 6.30 h del matí, de 8 a 13 o 13.30 h vaig a la universitat, i després faig l’altre segment, ja sigui cursa a peu o bici. A l’hivern, amb les poques hores de llum només tens temps per fer-ne un, però quan s’allarga el dia a vegades faig les tres sessions. Els dissabtes i diumenges s’aprofiten sobretot per fer les tirades més llargues en bici. Pràcticament m’entreno els 365 dies de l’any, menys quan viatjo, que llavors són moments per descansar.

Sí, però venint de la natació sincronitzada... Pel fet de ser un esport que no és monòton, pots combinar-ho i ho fa més amè. Potser un dia et fa molta mandra sortir en bici perquè fa molt fred i te’n vas a nedar.

La veritat és que a mi l’esport sempre m’ha apassionat i m’agradaria dedicar-m’hi en un futur, si hi hagués la possibilitat. Em veig més fent de triatleta que no pas natació sincronitzada, que té una data de caducitat. El triatló és un esport que pots practicar al llarg de la teva vida. Si no m’hi dedico professionalment, el tindré com a hobby; tinc clar que no ho deixaré.

Sí, quan comences és una gran inversió. És un esport molt car perquè has d’anar renovant el material. El meu primer neoprè va ser de segona mà, però a mesura que tens més nivell, com més renoves el material també es nota a les curses. La part més important està clar que és l’entrenament, però tenir bon material també hi fa molt.

Els més cars poden costar 700 o 800 euros. Per sort el material ara el tinc mig solucionat amb les marques, i els diners que em gastava ara els puc aprofitar per pagar els viatges. Amb les ajudes i descomptes de les marques i botigues, al final no hi guanyes diners però tampoc en perds.

Sobretot en noies, primer de tot costa trobar gent. En les proves de Catalunya com a mínim hi ha d’haver tres noies que formin l’equip i al final les trobes. El problema és quan has d’anar a disputar la lliga estatal, a Espanya, i ja han de ser sis o set noies. Estic supercontenta amb el CN Vic ETB perquè és dels pocs equips que ens entrenem junts, gairebé com una família.

Al CN Vic ETB set o vuit, de les quals som tres o quatre que estem més al dia. A la comarca diria que potser som entre deu i vint, com a molt.

Sí, però la veritat és que els professors m’ho han posat molt fàcil. Les competicions més importants per classificar-te són entre març i maig i tots els europeus, més cap al juny i juliol.