“Volem que tingui l'aura de l'original”

La veritat és que no. No tinc cap interès per ser protagonista. Seria proporcionat, potser, si hagués descobert la penicil·lina.

La història és molt bonica, però pensava que una vegada explicada ja n'hi hauria prou. Tant de bo puguem arribar a explicar-ho de manera novel·lada, perquè tot plegat ja era apassionant dimarts o dimecres de la setmana passada, amb històries de repressió, fugides a l'estranger, nazis, mercaders... I pot continuar essent fascinant, perquè tinc la intuïció que de Madrid en pot sortir alguna cosa més. La història de Hans Englehorn és preciosa, i llavors va arribar el viratge de Madrid i Julián Ortiz, i s'hi van afegint més elements.

Va ser fa 6 anys a través d'unes imatges. En veure les fotos a AD fa dos anys vaig confirmar que allò tenia valor, perquè el peu de foto deia que havia estat comprat a Madrid, a finals dels cinquanta, i que era romànic. No creia que fos cert, però quan vaig comprovar que havia estat a Madrid i l'havien comprat a finals dels cinquanta, vaig pensar que la tercera afirmació, que era romànic, podia ser certa i indicava que la propietat tenia la sospita que ho fos.

Podria ser-ho en bona mesura, però és lògic que tingui parts noves. A Ripoll l'església és del segle XIX, els murs ho són, però l'espai és totalment medieval. El límit físic, la projecció vertical, és del XIX, però l'espai i els fonaments són del segle XI. Seria difícil trobar un edifici sense un grau fluctuant d'intervencions de restauració i no hi ha un sol exemple 100% o 90% romànic.

Em va semblar més gran del que esperava i de qualitat més irregular, amb alguns capitells de qualitat artística pitjor del que preveia i en un estat de conservació irregular, alguns deteriorats, i d'altres acceptablement conservats.

En principi sí, però en tots els claustres, i en aquest de manera clara, l'autenticitat la pot determinar una part poc cridanera: el sòcol. És fonamental, perquè amb la seva amplada et dóna la mida de les bases, i aquestes el diàmetre de les columnes, i aquestes al seu torn el diàmetre de la base del capitell, i aquest tindrà un desenvolupament en volum que haurà de ser proporcional, i al seu temps la mida del capitell, sigui senzill o doble, determinarà l'amplada de l'arc i així successivament.

Volem que les peces siguin autèntiques perquè, sense voler ser pedant, com va dir Walter Benjamin, creiem que les obres autèntiques tenen una aura. Si una peça és reproduïda 10 o 100 vegades, sembla que perdi allò íntim, gairebé màgic, que posseeix l'obra autèntica i única. Nosaltres desitgem, volem, que tinguin aquesta aura, que aquella pedra sigui la que va ser tallada fa 800 anys, però pot passar que les pedres no tinguin aura.

La primera premissa és que ha d'estar ben cuidat i conservat. A partir d'aquí, tot és millorar. És millor si pogués ser coneguda la seva existència que no ho sigui; si es pogués facilitar el seu eventual estudi que no fer-ho. No tinc inconvenient que estigui en mans privades si està ben conservat.