Comunicació

La mirada

La Rambla

Faltava un pèl més de cura en les localitzacions dels escenaris

Sempre he sigut fanàtic de la història de Barcelona, la qual cosa vol dir que sempre he sigut fanàtic de Lluís Permanyer. M'encanten els seus llibres i la seva erudició barcelonina, i quan em creuo amb ell pel carrer sempre tinc la temptació de seguir-lo per saber on va. No cal dir, doncs, que tenia unes ganes terribles de veure La Rambla: secrets d'un escenari, en el Sense ficció d'aquest dimecres. I el vaig veure i em va interessar molt tot el que em van explicar; em va sobtar l'estil narratiu, una mica antic però suggeridor, utilitzat per Permanyer per il·lustrar-nos en les històries ocultes de la Rambla. La cúpula Venus, l'hotel Oriente, Ocaña, l'estada de George Orwell a les golfes del Poliorama durant la Guerra Civil, les mítiques cadires de pagament del costat de Canaletes... Tot i això, em va semblar que el reportatge no estava del tot ben acabat, com si s'hagués enllestit a cuita-corrents. Faltava un pèl més de cura en les localitzacions dels escenaris, alguns apunts eren insuficients –no és gens precís quan parla de l'arribada de la droga a la Rambla–, i no pot ser que no se subtituli el nom dels testimonis que hi intervenen, jo sé qui són Mònica del Raval, Ventura Pons i Nazario, però potser hi ha gent que no en té ni idea. La idea era molt bona: un passeig, una caminada gens feixuga per paisatges i personatges de la història d'aquest fascinant indret. I no en vaig quedar decebut, però m'hauria agradat un acabat formal més inqüestionable. Aplaudeixo, això sí, l'apunt crític final de Permanyer: no pot ser que la Rambla estigui tan degradada com està.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.