La Rambla

Sempre he sigut fanàtic de la història de Barcelona, la qual cosa vol dir que sempre he sigut fanàtic de Lluís Permanyer. M'encanten els seus llibres i la seva erudició barcelonina, i quan em creuo amb ell pel carrer sempre tinc la temptació de seguir-lo per saber on va. No cal dir, doncs, que tenia unes ganes terribles de veure La Rambla: secrets d'un escenari, en el Sense ficció d'aquest dimecres. I el vaig veure i em va interessar molt tot el que em van explicar; em va sobtar l'estil narratiu, una mica antic però suggeridor, utilitzat per Permanyer per il·lustrar-nos en les històries ocultes de la Rambla. La cúpula Venus, l'hotel Oriente, Ocaña, l'estada de George Orwell a les golfes del Poliorama durant la Guerra Civil, les mítiques cadires de pagament del costat de Canaletes... Tot i això, em va semblar que el reportatge no estava del tot ben acabat, com si s'hagués enllestit a cuita-corrents. Faltava un pèl més de cura en les localitzacions dels escenaris, alguns apunts eren insuficients –no és gens precís quan parla de l'arribada de la droga a la Rambla–, i no pot ser que no se subtituli el nom dels testimonis que hi intervenen, jo sé qui són Mònica del Raval, Ventura Pons i Nazario, però potser hi ha gent que no en té ni idea. La idea era molt bona: un passeig, una caminada gens feixuga per paisatges i personatges de la història d'aquest fascinant indret. I no en vaig quedar decebut, però m'hauria agradat un acabat formal més inqüestionable. Aplaudeixo, això sí, l'apunt crític final de Permanyer: no pot ser que la Rambla estigui tan degradada com està.