L'entrepà, fet obra d'art

Tarragona té molts racons que mereixen ser visitats, i el bar Can Boada, a la cantonada entre els carrers Rovira i Virgili i López Peláez, n'és un. De motius en sobren: per les vivències que s'hi expliquen, per la història que es desprèn de les seves parets, per la sensació casolana que t'arrecera tot just t'apropes a la barra, per la complicitat que projecta el seu propietari o pels seus preus encara bastant populars. Però d'entre tots, el que sens dubte pesa més són les exquisideses, en forma d'entrepà, que s'hi poden tastar. Extraordinaris, diferents, desproporcionats i deliciosos. Obert des del 1947, aquest local regentat per Eduard Boada ha desafiat el pas del temps i s'ha erigit en un dels pilars fonamentals de la gastronomia tarragonina, convertint-se de pas en un lloc de culte i destinació de diverses generacions i de gent de totes les classes i orígens. A Can Boada tot és peculiar i fuig de la quotidianitat; un escenari que sobta els novells i convenç la clientela habitual. “Jo mimo els clients a través de l'entrepà”, explica Eduard Boada, guardonat per l'Ajuntament de Tarragona, el gener passat, amb el Diploma al Mèrit Cultural; un premi que s'afegeix als nombrosos que ha anat acumulant al llarg dels anys, els quals són testimoni de la celebritat en què s'ha convertit.

A Can Boada, la carta no és necessària perquè és el client qui fixa les bases de la seva petició. Per això, la varietat d'entrepans que ofereix aquest minúscul recinte del centre de la ciutat és il·limitada i es va actualitzant. Rovellons, amb llonganissa i pinyons; sandwich d'ou ferrat, amb tonyina, bacó i formatge fos. Fins i tot aconsella els indecisos: “Miro la persona i li preparo una cosa o l'altra”. Això sí, fins que hi hagi pa. “Quan s'acaba, tanco, als voltants de la una del migdia”, explica assenyalant el rellotge d'una paret atapeïda de retalls de premsa dels últims quaranta anys i que parlen també de la seva mestria elaborant còctels. Els que el coneixen ja saben que si gosen assaborir alguna de les especialitats del senyor Boada a deshora hauran de passar abans per la fleca i portar-li la matèria primera. També, òbviament, hauran de tenir paciència, ja que un dels rètols que presideix el bar diu “Slow food” i “Paciència esgotada”. Dit d'una altra manera, endinsar-se a Can Boada significa prendre consciència que, almenys allí dins, el temps s'atura perquè cada entrepà suposa una classe magistral de cuina “de rereguarda”, com s'afanya a subratllar Boada, amant de la música clàssica i de la conversa constant. Ahir, a les dotze tocades, havia dispensat una setantena d'entrepans. La xifra, però, és baixa perquè el curs universitari és a les acaballes i no pot fer-li competència a l'estiu. “Ara començaré a agafar menys pa perquè la gent prefereix anar a la platja”. De jubilació, ni se'n parla. Encara té corda, sobretot “mentre no hi hagi de posar cèntims, la salut em respecti i la gent continuï venint-hi”. Enrere queden els soldats de la caserna militar de l'avinguda Catalunya, els seus primers clients. Després serien els socis del Nàstic que assistien al camp situat a la mateixa ubicació. I els preus? “Estan desfasats”, confessa.