“Indignats”, primer llegat
L'assistència a les assemblees dels barris i els pobles s'ha multiplicat des de l'esclat del moviment retallades ·
La unió per afrontar el tancament de serveis sanitaris, símbol de la resistència a Catalunya
El movimentassembleari per afegir-se a protestes i iniciatives s'ha multiplicat des que va aparèixer el 15-M
Ja no hi ha acampades, ni a Barcelona ni a la cèlebre Sol. La plaça de Catalunya presenta l'aspecte turístic i l'ambient calorós d'altres estius, i només unes aparatoses obres de restauració del sòl l'allunyen del seu aspecte habitual. Gairebé no queda cap rastre d'“indignats” ni de pancartes reivindicatives al centre de la ciutat, i les càrregues policials, més o menys justificades, han quedat com un record desagradable. Només els turistes que descansen asseguts davant el monument a Francesc Macià i donen menjar als coloms configuren ara la imatge de la plaça que va ser l'escenari de la segona acampada més gran del moviment dels “indignats” a tot l'Estat.
El que el 15-M ha aconseguit amb el pas del temps no és tan visible com aquelles acampades que van donar la volta al món amb el castís nom de Spanish revolution, però té un valor que supera l'impacte inicial de les protestes: el missatge ha calat en la societat, que es veu cada cop més reflectida en un moviment que no es conforma a haver de pagar els plats trencats de l'esclat de l'economia mundial, ni tampoc a haver de portar una vida pitjor tot i treballar més. Perquè, a més de problemes en l'economia domèstica, la crisi ha comportat retallades severes en serveis socials fonamentals, fins ara un pal de paller que semblava intocable i indiscutible.
Les retallades en sanitat
“El 15-M ha estat el motor mobilitzador per a molta gent que, amb la crisi i les retallades, ha vist com el que es deia a les acampades i a les assembles també els afectava a ells”, comenta Xavi Celà, un jove que va participar en l'acampada de la plaça de Catalunya. Ho explica mentre es dirigeix a l'hospital de l'Esperança, al barri barceloní de Gràcia, per protestar pel tancament del servei d'urgències. Aquest hospital no és l'únic damnificat per la política restrictiva del govern en la sanitat pública. La reducció del 10% del pressupost dels centres sanitaris públics de Catalunya s'ha traduït en un ERO a diversos centres catalans, i darrerament, en el tancament de 85 centres a tot el país durant l'estiu, cosa que resulta especialment conflictiva per als centres d'atenció primària (CAP) pel seu sentit de proximitat. Tant és així que, com ja informava aquest diari el 30 de juliol passat, els veïns de moltes localitats del país estan ocupant els seus CAP com a protesta. Una actuació que el Xavi relaciona directament amb el 15-M: “El moviment després de les acampades s'ha multiplicat. Ara a les assemblees dels barris i els pobles hi ha molta més gent interessada a venir a escoltar i a col·laborar; és més fàcil organitzar protestes, i no només contra les retallades, també contra els desnonaments, per exemple”, comenta, amb relació a l'evolució del moviment des que es va retirar dels grans focus.
La llosa de la hipoteca
Precisament, com diu el Xavi, intentar evitar desnonaments és un altre dels punts més importants a les assemblees. La resistència veïnal per evitar-los “s'ha multiplicat” des que els “indignats” van entrar en escena, explica, i hi coincideix Adrià Alemany, portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Des de la plataforma procuren que no s'arribi al desnonament, que és “la situació límit” quan no s'ha assolit cap acord amb el banc. Quan passa això, però, el suport dels “indignats” es torna fonamental. “El moviment del 15-M ha estat un gran canalitzador per a molta gent en dificultats, que ha vist que no està sola, que pot lluitar i té suport”, comenta esperançat. “Entre el poder de convocatòria de les assemblees i les xarxes socials, la resistència, pacífica però ferma, creix; la PAH i el 15-M han estat un matrimoni perfecte”, conclou.
Amb vista al curs vinent es preveuen més desnonaments, diu, de manera que el múscul del qual els “indignats” han dotat la causa es farà bàsic, sobretot a la resta de l'Estat, on a diferència de Catalunya no hi havia una plataforma de suport per a aquests casos com la PAH aquí, i l'explosió del 15-M ha comportat crear un suport abans inexistent.
La política, també
Però si el problema dels desallotjaments per no poder pagar la hipoteca ha guanyat especial suport social des que els “indignats” han fet seva la causa, en l'àmbit polític les reivindicacions de solucions tampoc no han estat desateses, malgrat algun entrebanc. De fet, fa mesos que, per tal de modificar la llei hipotecària i frenar els desnonaments, entre altres coses, es va impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP), un mecanisme pel qual els ciutadans poden proposar al Congrés la modificació d'alguna llei si presenten 500.000 signatures de suport. La iniciativa, però, va quedar aturada durant mesos perquè una plataforma ecologista valenciana vinculada al sector de la construcció va engegar una ILP similar tres setmanes abans, i el Congrés admet només la primera iniciativa ciutadana formulada si n'hi ha diverses de semblants. Però la plataforma mai va intentar aconseguir signatures, i només semblava voler bloquejar l'altra iniciativa. Finalment, en vista de la pressió popular, va retirar la ILP, i va deixar via lliure a l'“original”.
Arran d'aquesta iniciativa, que tot i entrar al Congrés a principi de juliol, no s'avaluarà fins al setembre, quan els diputats tornin de vacances, la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya va iniciar una ronda de compareixences amb totes les parts implicades: la PAH i altres associacions socials com ara Càritas, els partits polítics catalans, els bancs (tot i que només Caixa Bank hi va fer acte de presència), i també diversos juristes, catedràtics i magistrats, per tal de trobar una solució unitària. Salvador Milà, president de la Comissió, explica que la voluntat comuna d'encarar el problema neix de la urgència de moltes famílies, però que la implicació dels “indignats” també ha ajudat a accelerar el procés. “És clau la unió que estan demostrant; com més en són i més resistència hi oposen, més clar queda a bancs i polítics que calen canvis, i això s'ha notat a la comissió. I als bancs, al cap i a la fi, no els interessa tenir creditors que no poden pagar, també volen solucions”, resumeix.
La dació, part de la solució
Així mateix, Milà valora un altre element que s'allunya de la comissió en particular, però no del debat polític: els “indignats” han aconseguit que un tema com els desnonaments, fins no fa gaire d'escàs ressò mediàtic ni ciutadà, estigui ara a l'agenda pública: “Fa quatre dies ningú parlava de la dació, i ara serà un tema important a les eleccions generals gràcies a l'impuls del 15-M”, comenta. En aquest sentit, destaquen les paraules recents del president d'Unnim, Jaume Ribera, que considera que sona utòpic “en alguns casos” que els bancs vulguin acceptar la dació en pagament, malgrat que per Milà hauria de ser aplicable per a tothom i només en casos concrets. “Estem lluitant perquè no només les noves hipoteques puguin adherir-se a un traspàs de l'habitatge per saldar el deute, sinó també les antigues. De tota manera, la dació és només una part de la solució, perquè una persona que no suporta una hipoteca sol tenir altres deutes que també cal tractar”, recalca, convençut de la magnitud del problema i de la gravetat que té per a moltes famílies, però també de la possibilitat de solucionar-lo amb mecanismes i voluntat de totes les parts.
Han passat justament cinc mesos des que el 15-M va explotar, i sembla que la seva filosofia ha vingut per quedar-se. No només es tracta de protestar, sinó de tenir consciència que les coses poden canviar-se i fer-se millor que fins ara. Aquest és el primer llegat dels “indignats”. La població ho té cada cop més clar; està disposada a implicar-se i a lluitar per afrontar problemes que senten que ni tan sols han provocat ells, malgrat que sí que els està tocant pagar-los. Però també ho veuen necessari des del bàndol polític i financer –principals focus del descontentament dels “indignat”–, conscients que el moviment, lluny de ser una rabiola puntual, s'està consolidant amb el pas dels mesos, i no només amb força, també amb idees. Es tracta, entre altres coses, d'aconseguir que una de les frases més recurrents per explicar la situació de desencís per l'empitjorament de la qualitat de vida –“per primer cop, els fills viuran pitjor que els pares”– acabi no fent-se realitat.